Espanya està dèbil. Institucionalment i econòmica. És un moment greu que Catalunya ha de saber aprofitar. Aquesta setmana s'ha evidenciat la debilitat amb la dimissió del president del Tribunal Suprem, el monarca espanyol amagat sota les faldilles del seu col·lega saudita i amb el president del govern espanyol treient de polleguera la resta d'Europa, encara incapaç d'entendre què està fent el quixotesc Mariano Rajoy.
Madrid ·
L'acte de commemoració del bicentenari de l'alt tribunal espanyol va ser la fotografia perfecta de la decadència d'un Estat que es desfà per moments. Fins ara, l'anomenat efecte capital de Madrid (l'impacte positiu que suposa tenir tots els ministeris a la ciutat) havia esmorteït els efectes públics d'una crisi duríssima.
Les autoritats espanyoles, massa sovint acostumades a respostes testiculars als embats més seriosos, havien provat d'apuntalar les parets madrilenyes a cop de talonari, d'inversions públiques en infraestructures. Objectiu: demostrar que l'estat espanyol era un dic de contenció resistent al tsunami econòmic.
Al cap de la classe política espanyola (PP i PSOE) hi havia el convenciment que la debilitat d'algunes comunitats autònomes (una feblesa econòmica, moral, institucional) no era aplicable ni a la Moncloa ni a la Zarzuela. Dit en altres paraules: es podia tolerar la intervenció de facto del País Valencià però era impensable que els homes de negre de Brussel·les aterressin a Madrid. Ara, però, tot això s'ha enderrocat i s'ha evidenciat que els poders de l'Estat no eren més que un decorat, que ha caigut a la primera bufada.
Encara hi som a temps: siguem forts, aprofitem la debilitat espanyola, i aixequem l'àncora
Per primer cop, a la capital espanyola són conscients de la seva debilitat i reapareix el fantasma de la crisi del 1898. La monarquia està greument qüestionada, Carlos Dívar –quarta autoritat de l'Estat– ha hagut de plegar i Mariano Rajoy s'entesta a desobeir els qui paguen la festa. Si a això hi sumem la por a una tornada de vacances, al setembre, farcida de mobilitzacions al carrer i amb els nivells de misèria imparables (sempre més crua a les grans ciutats), s'entén que Madrid estigui en estat d'alerta.
L'escenari és negre però Catalunya hauria de saber aprofitar-se'n per posar de relleu a Brussel·les i a Berlín que aquí les coses es fan diferent. Que hi ha lideratge i compromís europeu. Que si aquest país fos lliure, el vell continent tindria un aliat estratègic molt preuat a tocar del mediterrani. No obstant, estem optatant per lligar-nos de peus i mans al destí d'Espanya, embolicats en una proposat de pacte fiscal que, siguem clars, no es creu ningú. Ni aquí ni allà. Encara hi som a temps: siguem forts, aprofitem la debilitat espanyola, i aixequem l'àncora. Sinó, després no demanem responsabilitats a ningú perquè la culpa serà només nostra.
