Madrid · On són els demòcrates espanyols? L'any 2005, quan el govern del President Maragall va posar en marxa l'últim intent d'encaix federalitzant amb l'Estat, el silenci de la bona gent d'Espanya va ser clamorós. Cruel. Dur. Feridor per un home que encara creia de cor que era possible entendre's des del ple respecte a la identitat nacional de cadascú, com a pobles germans. 

Ara, tants anys després, l'escena es repeteix però amb una diferència notable: aquells que aleshores s'ho miraven des de lluny però amb una certa simpatia, coberts amb pells de xais, avui s'han tret la màscara i, cansats del que consideren foteses catalanes, han passat a l'acció i s'ha posat al costat del centralisme tronat i postfranquista que predomina a Madrid. Es limiten a repetir com a lloros que ara cal centrar tots els esforços a sortir de la crisi, sense adonar-se que autodeterminació i polítiques socials són les dues cares d'una mateixa moneda: si Catalunya no pot ser lliure, els seus ciutadans s'empobriran dia rere dia. Així de clar.

Repetint la seva lletania, carregada de tòpics jacobins, la progressia espanyola intenta minimitzar les seves contradiccions, les seves culpes, per formar part d'una gauche divine antiga a qui els moviments populars ja fa temps que han deixat de cridar perquè llegeixin manifestos o toquin la guitarra.
Que ningú esperi cap solidaritat d'Espanya. Bufen vents d'hostilitat, a la dreta i a l'esquerra"
I els partits socialdemòcrates què hi diuen? El PSOE fa temps que s'ha resignat a perdre la batalla ideològica pel model d'estat amb el PP. Només cal veure com s'arrauleixen quan temen que algú els pugui retreure una fotografia conjunta amb Amaiur per recórrer plegats la congelació de les pensions al Tribunal Constitucional. Per això, ara ha optat per oposar-se amb una radicalitat mai vista a la consulta pel dret a decidir que impulsarà el Govern, amb el suport d'ICV-EUiA i les CUP, i l'abstenció –oh paradoxa– del PSC.

L'Esquerra Unida de Cayo Lara prova, encara, de mantenir les formes i predica el suport al referèndum. Ara bé, és evident que al nucli dur del PCE no els fa cap gràcia veure els seus socis catalans al costat d'un partit com CiU que sovint titllen de "burgès". IU, en definitiva, vol i dol, però, bàsicament, intenta passar de perfil i sospira perquè el procés sigui ràpid i tan indolor com sigui possible.

Per si en quedava cap dubte, ara més que mai els catalans hauran de fer el seu camí sols. A tot estirar, provant de mobilitzar els demòcrates europeus. Però que ningú esperi cap solidaritat d'Espanya. Bufen vents d'hostilitat, a la dreta i a l'esquerra.