D'aquesta manera tan contundent, i amb una esclaridora imatge dels actors Oliver Hardy i Stan Laurel, s'obria la pancarta rere la qual va caminar dissabte passat el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV-Intersindical). La cita era a la ciutat de València, i els pronòstics més optimistes van quedar reduïts a cendra: més de 45.000 persones, segons que va informar la policia local (més de 80.000, si atenem les dades dels organitzadors), van aplegar-se al cap i casal per tal de contestar enèrgicament contra la política educativa del govern valencià que presideix Francesc Camps.
No tan sols hi havia l'STEPV a la marxa, però. De fet, també hi havia d'altres sindicats, la pràctica totalitat de partits opositors al PP valencià, representants dels alumnes, dels pares dels alumnes, personal no docent i, també, tot de ciutadans farts del menysteniment de l'ensenyament públic que demostren els conservadors al poder. L'estrambòtic episodi d'Educació per a la Ciutadania en anglès, que fins i tot ha merescut un reportatge de la prestigiosa cadena britànica BBC, és tan sols la punta de l'iceberg del que en realitat no és sinó una escalada sense aturador cap al desprestigi de l'educació pública.
L'acumulació de barracots, la manca de centres de tot tipus, però especialment dedicats als infants de 0 a 3 anys, l'absència del requisit lingüístic (motiu pel qual hi ha tot de línies en valencià que al remat no ho són) i, també, l'elevada xifra de fracàs escolar (capdavantera a tot l'estat), han menat a una situació molt preocupant en què, com ha quedat dit, Educació per a la Ciutadania en anglès queda reduïda a una anècdota. L'allau de pancartes i de persones que va tenir lloc dissabte al centre de València ha alertat el president Camps i els seus.
Fet i fet, el cap del Consell acaba de nomenar interlocutor dels manifestants el conseller del ram, Alejandro Font de Mora, per comptes de la secretària autonòmica Concha Gómez, que era qui fins ara mirava de calmar els ànims dels afectats. Però, ben altrament, la desafecció dels sectors en qüestió té a veure directament amb el conseller i les seues dèries, com la d'impartir la famosa assignatura en llengua anglesa. Una idea que l'ha dut a autorebatejar-se -de manera errònia, per cert- com "Fountain of the Blackberry". La seua negativa a seure a parlar amb els representants de professors, pares i alumnes, només va destensar-se ara fa dues setmanes, quan, en seu parlamentària, ell i el president Camps van admetre que estudiaven ajornar un any l'aplicació de la mesura estrella en matèria educativa: i és que, molta atenció en aquest punt, el professorat amenaça amb un suspens generalitzat de l'alumnat, ja que aquest no s'assabenta gaire de les explicacions del docent que tradueix els continguts de la matèria.
Els manifestants critiquen que Camps "faça servir l'ensenyament públic com una eina de confrontació contra el govern" de l'estat, "sense importar-los gaire els interessos de l'alumnat valencià". A més, són ben crítics respecte els recursos que el Consell destina a l'ensenyament públic en comparació amb els que esmerça en el de caire concertat, i troben a faltar moltes més beques (que s'han perdut pel camí) i un professorat menys itinerant. "Amb aquesta educació, Font de Mora dimissió!", deien els manifestants dissabte passat.
Per primera vegada en molts anys -i, per cert, en un acte en què els partits polítics tan sols hi anaven com a convidats de pedra-, la ciutadania valenciana ha respost al carrer contra la política inversora del seu executiu. Ho ha fet de manera rotunda i com a avantsala, simplement, del que sembla que serà una vaga històrica al sector educatiu, si no es desconvoca la jornada sense classe prevista pel proper 17 de desembre.
Una seriosa clatellada al PP valencià que no el farà perdre gaire suport social, a curt termini, però que pot haver esdevingut una fita, quan d'ací un temps es mire amb perspectiva. No és gens senzill treure més de 50.000 persones al carrer una gèlida vesprada de dissabte com la passada, ni tampoc obrir els ulls a molta de la gent que queda embadalida amb la política de grans esdeveniments de la Generalitat campsista, alhora que resta importància a les mancances que hi ha en serveis bàsics (a la cua de l'estat, i en moltes facetes només comparables amb Ceuta) que pateixen els valencians.
Compte, doncs, amb aquestes primeres mobilitzacions de certa volada. Allò que no han estat capaços d'endegar els polítics podria impulsar-ho, ves per on, la societat civil... Aquella a la qual, fins al moment, tant s'havia criticat en no reaccionar davant la disbauxa inversora que caracteritza el govern valencià d'uns anys ençà. Potser és ara, doncs, que certament comença a acabar-se la broma.
