Les peripècies que de fa una dècada efectua el Bloc Nacionalista Valencià, a fi de fer-se un espai propi al si de la política valenciana, viuran un nou episodi al proper congrés nacional de la formació, que se celebrarà el cap de setmana del 28 de febrer i l'1 de març del 2009. La ponència del conclave en qüestió, que s'acaba de conèixer, advoca pel soterrament de qualsevol mena d'herència fusteriana que hi puga quedar i per l'obertura a "tot el valencianisme polític", això és, als sectors mínimament conscienciats nacionalment tant del PSPV-PSOE com del PP, i fins i tot a la residual Unió Valenciana. Una jugada arriscada, ja que pel camí podrien perdre's suports que ara com ara la formació havia consolidat, o gairebé.
En efecte, el text de la ponència és explícit. Parla, com mesos enrere feien els socialistes valencians, de "refundació". Una refundació que no implica cap canvi de nom però sí, i això pot ser encara més significatiu, de tarannà respecte allò que són els trets identitaris dels valencians. Fa anys que el Bloc ha bandejat la forma "català", a l'hora de parlar de la llengua pròpia, i ara opta pel reconeixement de l'himne del mestre Serrano -el mateix que "ofrena noves glòries a Espanya" i que va ser compost amb motiu de l'Exposició Regional del 1909, ara enregistrat per Plácido Domingo en versió valenciana i castellana, a instàncies del govern del PP, però no sols això. El Bloc també acata l'escut, la denominació territorial -"Comunitat Valenciana", encara que el secretari general, Enric Morera, també diu que s'estimaria més la de "Regne", com fins al moment només defensaven els sectors més regionalistes- i, com si no, la bandera. Adéu a la senyera quatribarrada i hola a la de la franja blava i corona reial. Una bandera que primigèniament només va ser-ho del cap i casal, però que a la transició va ser consensuada per socialistes i conservadors com l'única d'oficial. Les renúncies d'aleshores arriben ara al Bloc.
Els nacionalistes valencians van quedar-se a unes poques centèsimes d'aconseguir l'accés en solitari a les Corts als anys 1999 i 2003. En el segon cas, tot i augmentar en vots, van quedar-se a les portes per l'increment de la participació. No ha estat fins aquesta legislatura, la del 2007-2011, que el Bloc ha repetit presència a l'hemicicle autòcton. L'altra vegada que en va tenir, a la legislatura 1987-1991, també va fer-ho, com ara, de la mà d'Esquerra Unida del País Valencià. Als vuitanta i ara, al segle XXI, tots dos acords van saltar pels aires de manera sorollosa, sobretot en aquesta darrera ocasió. L'objectiu de continuar a les Corts passa per ampliar la seua base de suport, un procés que han iniciat amb l'adducció d'una part d'EUPV (Iniciativa del Poble Valencià, IdPV) i que miren de complementar amb aquestes picades d'ull a sectors de la societat que poden sentir-se valencianistes però que fins ara han votat PP o PSOE.
"El país que serví per a les reflexions de Joan Fuster als anys setanta o aquell que va conèixer el valencianisme polític de la transició no és l'actual", resa la ponència del Vè congrés del Bloc. Certament, el País Valencià ha canviat en tots els aspectes, però no és tan obvi que les bases de la formació nacionalista estiguen per fer aquesta renúncia històrica. Els dos mesos i escaig que queden per a la cita congressual poden oferir un estira-i-arronsa ideològic poc habitual en una formació caracteritzada per la permanència del "nucli dur" durant anys i panys, a la cúpula directiva. Comptat i debatut, i tret de ben poques aportacions de nou encuny, el discurs del partit continua sent elaborat pel trident Pere Mayor - Pepa Chesa - Enric Morera, caps visibles de la formació durant els darrers vint anys. Això no obstant hi ha corrents de tot tipus, uns corrents que, en tot cas, no tenen el pes de què gaudeixen a uns altres partits. El valencianisme "reconciliador" que preconitza el nou Bloc Nacionalista Valencià mira de posar punt final als apel·latius de "catalanista" i "blavero", per tal de classificar el nacionalisme cassolà. Una aposta difícil, atenent la visceralitat amb què viuen aquest debat els que no volen ni sentir a parlar de cap mena de relació amb Catalunya.
A la darrera dècada, el Bloc ha passat de "convergir" en una sola formació -clarament hereva de la Unitat del Poble Valencià, però també integrada per d'altres formacions més xicotetes -sota la marca paraigua Bloc i amb un discurs proper al de Convergència i Unió; a obrir-se a un "progressisme" desacomplexat -tret de les comarques castellonenques, on sempre ha primat el component moderat, una obertura que va possibilitar l'entesa multipartida del Compromís pel País Valencià amb EUPV, Verds diversos i Izquierda Republicana; i ara, novament, un viratge que fa pensar en un canvi de color de la formació. Fins ara, el Bloc deia que era "el partit d'ací", i com a símbol van escollir el color taronja. Ara, manllevant el títol del documental fet per la Universitat de València i que mirava d'analitzar la transició valenciana -"Del roig al blau", sembla que el Bloc es muda del taronja i opta, també, pel color de la mar. Pensen que d'aquesta manera pescaran alguna cosa més, al complexe calador en què s'ha convertit l'electorat valencià.
