Adéu CAM! Adéu Bancaixa! El País Valencià ha perdut, en un mes, el control exclusiu sobre les dues principals caixes autòctones. El centre de decisió, en tots dos casos, es desplaça ara 350 quilòmetres cap a l'oest, a la meseta espanyola. Una nova renúncia, potser la més simbòlica de l'última dècada, que mena els valencians a una situació completament desconeguda. Perquè, en efecte, tant la Caixa de la Mediterrània (CAM) com Bancaixa (l'antiga Caixa d'Estalvis de València) han decidit de fusionar-se amb entitats foranes, abans no establir sinergies i establir una aliança que les hagueres convertides, plegades, en la segona caixa espanyola en milions d'euros en actius, només per darrere de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
Val a dir que el cap del Consell, Francisco Camps, no s'ha mostrat especialment delerós d'aquest possible acord bilateral i s'ha estimat més de fer força perquè tant l'una com l'altra formaren part de fusions multipartides en què no primara el component territorial. O que hi primara des del punt de vista de la diferència, de la barreja. L'excusa, segons ell, era que això evitaria de tancar oficines i, consegüentment, el mateniments de milers de llocs de treball. A la fi, doncs, CAM ha optat per unir-se a Cajastur, Caja Cantabria i Caja Extremadura, mentre Bancaixa anunciava, dijous de la setmana passada, un acord de fusió amb Cajamadrid, que prèviament ja havia arribat a un acord amb Caixa Laietana, Caja Segovia, Caja Ávila, Caja Rioja i Caja Insular de Canarias. Aquesta segona operació sacseja de dalt a baix el mapa financer espanyol, ja que, unides, Caja Madrid i Bancaixa superen de llarg la Caixa de Pensions. Per bé que València manté la seu de Bancaixa els propers cinc anys, és ben factible que la base definitiva del grup es trasllade aleshores a Madrid.
De la seua banda, Madrid passa a ser ja la seu principal del hòlding capitanejat per la CAM, que defugia el pacte amb Bancaixa tot just per això, per evitar que la seu principal de l'entitat es desplaçara a València. Comptat i debatut, la recomposició del mapa financer valencià no s'ha semblat en absolut a la protagonitzada per Alberto Núñez Feijóo, també del Partit Popular, a Galícia. La Xunta va apostar decididament per arribar a una entesa entre Caixanova, amb seu a Vigo, i Caixa Galicia, amb seu a la Corunya. Una situació ben semblant a la de CAM i Bancaixa i que se'n va materialitzar gràcies a la tenacitat del president gallec.
Caixanova era contrària al pacte amb la seua germana del nord, però al capdavall va triomfar la visió de país que preconitzava Feijóo. Realment, no li mancava raó, tenint en compte que el mapa financer espanyol queda ara molt més centrifugat, però encara manté pols autònoms a Barcelona (la Caixa), el País Basc (les tres caixes basques), Galícia (la unió propiciada per Feijóo) i, encara, a l'Aragó, on Ibercaja, d'un tamany considerable, no ha emprès cap procés de fusió, tot i que se'n va parlar, al seu dia, d'una unió amb Bancaixa.
Fet i fet, també va eixir a la llum l'intent d'Esperanza Aguirre i de Rodrigo Rato (presidenta de la comunitat madrilenya i de Caja Madrid, respectivament) d'aplegar sota una mateixa marca l'entitat madrilenya, CAM i Caixa Galicia. Un intent desesperat que se'n va anar en orris, a diferència de l'última proposta llançada, 'in extremis', per Rato mateix: la fusió amb Bancaixa, que satisfeia els desitjos no sols de Camps, sinó també, i sobretot, de José Luis Rodríguez Zapatero.
En realitat, tant l'una com l'altra són en una situació molt i molt compromesa, i l'accés als fons del FROB (més de 4.000 milions d'euros) de què podrà disposar ara l'heptàgon liderat per Rodrigo Rato i José Luis Olivas, dos expolítics d'anomenada: el primer vicepresident econòmic d'Aznar, i el segon, president de la Generalitat Valenciana en l''interregno' que va haver entre la fugida d'Eduardo Zaplana i l'arribada de Francisco Camps (onze mesos, exactament, des de juliol del 2002 al juny del 2003). Camps ha 'venut' el pacte amb Bancaixa com una notícia excepcional.
Canal 9 fins i tot n'ha parlat d'"absorció" (de Caja Madrid per part de Bancaixa, és clar), però les veus de l'empresariat autòcton són força més crítiques. No volien, de cap manera, un pacte com aquest, que a mitjà termini, i a llarg, els durà a plantar cara davant Madrid per tal de pidolar crèdits i un tracte preferent. I ja saben del cert què acostuma a passar en aquests casos...
