"Que llarga que és la nostra nit", cantava Raimon en plena dictadura, quan calia driblar la censura amb símils que impediren de causar mal a la vista dels repressors. Avui, 50 anys després d'haver-se ficat la guitarra al muscle, el cantautor de Xàtiva continua sent un cantant insignificant pels poders públics -en aquest cas, autonòmics, cosa que engrandeix la tragèdia-, els mateixos que no el van acompanyar dilluns passat, dia 14 de desemrbre, a la solemne cerimònia en què la Universitat de València, la seua universitat, li va lliurar la medalla de la institució. Cap repesentant del Consell no hi va fer acte de presència. Cap ni un.Al paranimf del carrer de la Nau no van faltar amics, coneguts, polítics de centre-esquerra, d'esquerra-esquerra i de nacionalistes, fins i tot un bon grapat de periodistes de signe divers, però no va arribar-se cap representant de la Generalitat Valenciana, de l'Ajuntament del cap i casal o del del seu poble de naixement, Xàtiva (Costera). Hi va prevaldre el menyspreu cap a una figura indefugible de l'oposició a la dictadura, sí, però que en realitat és molt més que això. Raimon porta a l'esquena una obra fecunda, excelsa, amb cançons de lluita però també sobre les flors, amb cançons sobre l'estimada i amb musicació de poetes catalans, valencians i balears de totes les èpoques. s, en definitiva, el cantant senyera que el País Valencià ha exportat no sols als pobles de cultura catalana, sinó arreu del planeta. En canvi, els poders públics autòctons no en volen saber res. Ni adès ni ara.L'acte de lliurament de la medalla va ser emotiu, en tant que els intervinents van retraure's a l'etapa més grissa del franquisme, quan fer un recital de poesia d'Ausias Marc al mateix paranimf que acollia l'homenatge semblava una autèntica heroïcitat, quan tot semblava una utopia. Hi van parlar, a més de l'homenatjat, el rector de la UV, Francisco Tomás, i Manuel Costa, company d'estudis a l'institut i amic de Raimon, actualment botànic i director del Jardí Botànic de València. L'un i l'altre van lloar les qualitats musicals i humanes de Raimon, de Ramon Pelegero Sanchis, qui, al seu torn, no va ser pas menys explícit, en aquest cas a l'hora de repartir agraïments i crítiques. En primer lloc, va estendre el guardó als estudiants que, com ell, van combatre el règim establert enmig d'unes condicions molt adverses: "Aquest honor es pot fer extensiu a tot un grup intergeneracional de companys que durant molts anys, aquí o fora d'aquí, han realitzat una gran tasca en el seu àmbit professional i en el del compromís cívic pel seu país, el País Valencià. Des de l'octubre de 1958 fins a finals de juny de 1963 la Universitat de València fou, si no el centre del món, si el lloc des d'on vèiem, descobríem i constatàvem que hi havia món. Per a mi com per a molts altres com jo, que entre els 17 anys i els 22 entràrem d'adolescents i eixírem joves, la Universitat fou la portella per on passàrem a formar part de la societast civil d'aquest bell i malhaurat País Valencià".

Després, va agrair el mestratge dels referents culturals valencians, en especial, com si no, de Fuster: "Vaig conèixer Joan Fuster, qui em va obrir ells ulls a la realitat d'aquest país i em va fer conèixer la literatura catalana que s'escrivia a València, a Catalunya, a les Balears,  al Rosselló i als diferents llocs d'exili d'alguns dels seus autors. Jo sóc i ja era llavors un lector de poesia. Havia llegit Salinas, Cernuda, Garcia Lorca, Neruda, Hierro, Celaya, Elliot, Pavese, Eluard. No havia llegit encara Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés. Amb Fuster, Alfaro i Ventura es crearen uns lligams gairebé com de família".

Per últim, va mostrar-se enèrgic contra la classe política imperant, la mateixa que li va fer el buit a l'acte, la mateixa que sempre l'ha bandejat, i va ser molt directe: "Arrelat en els meus dubtes, disgustat per la corrupció de part de l'estament polític i de la societat civil. Perplex i irritat al constatar que aquests país meu en comptes de classe dirigent té una classe digerint, alguns en perpetua digestió. Molt preocupat davant de la passivitat de molts dels meus paisans." Ras i curt, sense dubte.

Va agrair que Barcelona l'haja fet cantant, i Xàtiva i València, persona. Llàstima, degué pensar, que d'altres porten tota la vida a Xàtiva o a València i que encara no siguen persones.