Després d'ajornar al màxim possible la celebració del debat de política general; després de tres mesos amb l'hemicicle de les Corts valencianes tancades amb pany i forrellat, els 99 diputats que les integren van acudir ahir a la sessió parlamentària més important de cada any. Malauradament, la còmoda situació que viu el Partit Popular -amb una majoria absoluta sobrada: ocupen 54 escons-, el debat intern que viu un PSPV-PSOE capficat de ple en el seu procés congressual, així com l'esmicolament i la tensió que de fa temps caracteritza el dia a dia al si del Compromís pel País Valencià, van menar a una plàcida jornada pel president Francesc Camps. Un Camps que va fer una classe magistral del com i el perquè de la seua preeminència.

Primer de tot, el PP va forçar la celebració del debat de política general tot just abans que els socialistes -la seua oposició principal,
i el partit a què fuetegen pel presumpte menysteniment que practica l'executiu estatal- esclareixen el seu tèrbol panorama. Ara com ara es troben immersos en la voràgine del seu 11è congrés nacional, del qual ha d'eixir el nou líder. Fixar el debat en qüestió pel 23 i 24 de setembre, tenint en compte que la convenció del PSPV-PSOE se celebra del 26 al 28, només pot ser obra d'un esperit maquiavèlic.
Els conservadors, doncs, van enfrontar-se a un portaveu socialista que podria tenir les hores comptades si el congrés es decanta del costat de Joaquim Puig o de Francesc Romeu, les dues alternatives que hi ha a un Jorge Alarte que ha estat l'únic a garantir la continuïtat de l'actual portaveu parlamentari, Ángel Luna, en cas de resultar escollit. El PP no va voler celebrar el ple de política general setmanes abans per tal de no donar aire als socialistes i perquè el període de sessions no s'allargue massa, però tampoc no ha volgut esperar a la setmana vinent, a fi de no concedir ni un minut de publicitat més d'allò estrictament necessari al nou líder o nou portaveu dels socialistes a les Corts. Fins ací, la forma.
Pel que respecta al fons, més del mateix. Camps va treure a passejar el memorial de greuges que al seu parer acumula el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i tampoc no va deixar passar l'ocasió d'erigir-se en el representant de "l'únic partit que defensa els interessos dels valencians". El president de la Generalitat ha aconseguit fidelitzar alguna part del seu electorat gràcies a aquesta frase, una divisa que repeteix amb una insistència malaia. Nosaltres som el progrés i la valenciania; la resta, un batibull d'interessos espuris i forans. Ras i curt.
Per si no hi havia prou, el Ministeri d'Economia i Hisenda del govern espanyol li va cedir en safata una dosi més de victimisme enraonat. Així, cap al migdia, tot just quan se celebrava la sessió parlamentària, arribava al fax de la Conselleria d'Economia valenciana una missiva en què l'estat denega els vora 400 milions d'euros pel finançament de la despesa sanitària aprovats a la darrera conferència de presidents. Llei de Murphy en estat pur pels del puny i la rosa. Una gerra d'aigua freda en plena crisi que, a més, Camps va publicitar a la vesprada, mentre responia al grup parlamentari del Compromís, i que, per qüestions de reglament i d'inflexibilitat de la presidenta de la cambra, Milagrosa Martínez, ja no va tenir ocasió de rebatre el cap de l'oposició. Alguna
cosa, i ben greu, falla entre les seus de Moncloa, Ferraz i el carrer de Blanqueries de València. No hi ha sintonia: ni personal ni estratègica. Aquest és un dels grans reptes a què se sotmet el pròxim dirigent del PSPV-PSOE.
Més enllà d'aquest detall simptomàtic, Camps va tornar a insistir en temes de sobra coneguts: alta velocitat amb Madrid, aigua de l'Ebre, Educació per a la Ciutadania en anglès, una nova allau de plans per mirar d'impulsar els sectors econòmics, exigència d'un finançament que reconega els vora cinc milions d'habitants que conviuen al País Valencià... Una demanda, la de cobrar per cinc milions i no per quatre -com ara passa- que va trobar el suport del Compromís però que no va ser resposta amb la mateixa intensitat del costat socialista, tot i que el criteri poblacional pot ser un dels que guien el nou model. Les pors al PSPV tenen molt a veure amb el PSOE. De fet, mai no se'ls escolta parlar ni que siga una mica malament, del govern espanyol. I el PP, se n'aprofita.
Ahir, tant el president dels valencians com el portaveu del grup popular, Ricardo Costa, van fer-se un fart d'animar els socialistes
perquè accedesquen a la "senda del diàleg, aquell que propicià la reforma del nostre Estatut", i de fer-los veure que només guanyaran eleccions si es posen obertament del costat del govern valencià i en contra d'allò que dicta Madrid. Camps fins i tot va intitular-se "nacionalista". Al PSPV-PSOE, no hi havia ni temps ni ganes, de respondre-li.
Estaven pensant en el cap de setmana, i en aquesta ocasió no perquè es presente bucòlic, precisament. Dissabte, tindran nou secretari general.