Sobretot no permetran un debat transparent sobre els avantatges i inconvenients de la pertinença de Catalunya al Regne d'Espanya, com es va fer a Escòcia. Partint d'aquesta prepotència continuaran desqualificant com a bogeria pròpia d'extremistes l'objectiu d'assolir un Estat propi.

La mateixa actitud que tenia la Unió Soviètica, una potència nuclear, pocs mesos abans de que una vintena de nacions europees assolissin la independència.

Fins ara les invectives procedents des del Govern d'Espanya han fracassat. Per aquesta raó, en aquesta campanya electoral, el protagonisme passarà a partits i polítics catalans. Entrarà en acció la branca catalana de l'IBEX amb l'objectiu de treure la independència del centre del debat i substituir-lo per dos temes connexos. Per un costat el respecte de la legalitat i la por que provoca en moltes persones el fet d'infringir-la. Per l'altra els aguts problemes socials que té el nostre país, que només es poden resoldre amb la independència, però que alguns sectors prioritzen, encara que no tingui propostes ben estructurades d'abast espanyol per a solucionar-los.

Els poders espanyols són hereus dels vencedors de la Guerra Civil i han fet seves les paraules d'Unamuno davant del general Millan Astray: creuen tenir la força suficient per a vèncer els catalans i consideren innecessari intentar convèncer-nos. Des d'aquesta prepotència creuen que poden ignorar les demandes del poble català. Però el 27-S se celebrarà dos o tres mesos d'unes eleccions espanyoles en que el Partit Popular perdrà la majoria absoluta i hi haurà una gran fragmentació política que debilitarà el Regne d'Espanya. Per aquesta raó una gran majoria de les candidatures independentistes representarà un enorme cop de massa català que les institucions del Regne d'Espanya no podran ignorar.

El Regne d'Espanya ha menystingut com si no existissin o fossin malalts els milions de ciutadans de Catalunya que han sortit al carrer a reclamar una mesura tan assenyada i moderada com una consulta legal sobre la independència. La extremista intransigència de l'Estat espanyol  va forçar la desobediència civil política dels 2.300.000 electors que van votar el 9-N. Aquesta no és la reacció d'un Estat de tradició democràtica. Si a Baviera milions de persones s'haguessin manifestat reivindicant la independència i el Parlament bavarès hagués fet una Declaració de Sobirania, l'Estat Federal alemany mai hauria reaccionat com l'espanyol. Si a Alsàcia s'hagués produït un moviment sobiranista com el català la centralista República francesa mai hauria tingut la negativa permanent de l'Estat espanyol. El Regne Unit va convocar un referèndum quan el SNP va guanyar les eleccions al Parlament escocès, tot i no assolir el 50% dels vots. En definitiva a l'Europa del segle XXI la negativa de l'Estat espanyol és injustificable democràticament i insostenible en el temps.

Contra el búnquer espanyol el poble català no té altre camí que continuar la desobediència civil política iniciada el 9-N, engegar una Convenció Constitucional i avançar vers la Declaració Unilateral d'Independència. No hi ha alternativa aquest full de ruta i per això no és ni moderat ni extremista; és la resposta de la dignitat. És una estratègia prudent que té en compte les circumstàncies de l'Europa del segle XXI. És una estratègia del més alt coratge perquè segueix l'exemple de la lluita de Gandhi per la independència de l'Índia, de Martin Luther King pels drets civils dels negres als Estats Units, de Nelson Mandela contra l'apharteid a Sudàfrica. Els seguidors de Gandhi, Luther King i Mandela van ser acusats d'extremistes pels governs que els perseguien amparant-se en la seva legalitat. La història ha mostrat que van ser models de diàleg, de pacte i d'autèntica reconciliació.

Contra aquesta estratègia del sobiranisme veurem com UDC, un partit de quadres altament endeutat, desplegarà una campanya de milions d'euros al·legant el seu suposat catalanisme moderat. Les cinc entitats que acaparen el mercat bancari català finançaran al Sr. Duran i al Sr. Espadaler per erosionar cinc o sis diputats que no es puguin sumar a la victòria independentista. Posaran a la seva disposició els mitjans de comunicació que controlen, com han fet per promocionar Albert Rivera. Dijous dia 26 de juny el Sr. Espadaler va començar la campanya de promoció en una entrevistat a TVE. Repetiran fins a l'extenuació que el procés ha de respectar la legalitat espanyola i el diàleg amb les institucions estatals.

Cal recordar-los que Catalunya amb l'Estatut de 2006 va seguir tots els passos establerts a la Constitució espanyola. Cal recordar-los la terrible campanya anticatalana que va esclatar l'endemà de l'aprovació del nou Estatut pel Parlament de Catalunya en la que van intervenir, des del Banc d'Espanya o el Defensor del Pueblo fins al General Mena, cap de l'Alt Estat Major de l'exèrcit. Cal recordar-los com els poders econòmics catalans van pressionar Artur Mas, aleshores cap de l'oposició, per tal que pactés amb el President del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, una seriosa retallada de l'Estatut aprovat pel 89% del nostre Parlament. Cal recordar-los com aquest pacte, aprovat pel poble català en referèndum, va ser desnaturalitzat per la sentència d'un Tribunal Constitucional, nomenat i manipulat pel PSOE i el PP.

De manera sorprenent les forces polítiques que, de manera retòrica, prioritzen l'agenda social coincideixen amb l'estratègia de l'oligarquia espanyola d'impedir una majoria per la independència. No volen que les eleccions siguin plebiscitàries, sinó que prefereixen que el Parlament continuï sense pressupost ni competències per afrontar la crisi econòmica. Preten supeditar el camí a la independència a la legalitat vigent com el PP i el PSOE, i a un hipotètic "procés constituent espanyol". Però darrera la retòrica de desqualificacions, més que de denúncies, de molt decibels de Pablo Iglesias no hi ha un projecte consistent ni en termes econòmics, ni polítics. El poble grec sabia les línies roges del programa de Syriza; però ningú sap els trets principals del programa de Podemos. Parlen d'"obrir el cadenat del règim del 78" però no concreten com es farà. Segons Pablo Iglesias el "procés constituent" que proposa no serà una reforma constitucional; per tant hauria de redactar-se'n una de nova, amb una ruptura de la Constitució espanyola de 1978. Si el propòsit fos real implicaria trencar amb la legalitat vigent, exactament com en el procés vers la independència. Si Podemos treballés per instaurar la III República espanyola no s'enfrontaria amb els independentistes catalans, sinó que procuraria reeditar el Pacte de San Sebastián, que va portar al 14 d'abril de 1931 i en el que va participar un separatista com Francesc Macià. Si realment fossin rupturistes s'adonarien que la proclamació de la República Catalana desencadenarà una crisi tan aguda a Espanya que farà inevitable l'arribada de la III República espanyola, circumscrita als seus límits territorials.

Però que el procés constituent espanyol és retòrica en estat pur, la seva estratègia es basa en demonitzar el President Artur Mas, identificant-lo amb la casta catalana. D'aquesta manera coincideixen amb l'oligarquia catalana de l'IBEX i tindran el suport de la televisió del Grup Planeta. Fan el joc als poders oligopolistes que imposen les tarifes elèctriques, els peatges i les comissions més altes d'Europa i que s'han apoderat de les històriques caixes d'estalvis catalanes. Davant l'evidència de que els poderosos catalans estan contra la independència, atacar CDC actua de placebo del rupturisme i de la lluita de classes. El resultat és l'afebliment del moviment democràtic més massiu, organitzat i persistent de l'Europa contemporània, el moviment que més espaordeix l'oligarquia espanyola. Si visquessin a les colònies espanyoles a començaments del segle XIX farien el joc a l'absolutisme borbònic i atacarien a Simon Bolivar com a "casta criolla" per haver restablert l'esclavitud i l'impost sobre els indígenes del Perú, que havia abolit José de San Martín, l'altre heroi de la independència d'Amèrica llatina.