Amb vista de fixar allò que abans s'anomenava el caràcter nacional, ocasionalment ens complau d'evocar la imatge d'un poble que, l'endemà de la derrota, es posa a treballar. Sia veritat històrica o figuració mítica, la imatge ha fet fortuna perquè mostra una manera molt industriosa de resistir.
Ara bé: posats a imaginar instantànies de l'endemà de la desfeta, potser que recordem, també, que hi va haver qui, ja llavors, es va posar a resistir en el sentit més més polítc, si no militar, que admet el verb. Ens referim, per exemple, als homes del Front Nacional de Catalunya.
Enguany fa 70 anys que independentistes d'Estat Català i Nosaltres Sols van crear aquesta organització a l'exili parisenc i la CUP de Lleida va tenir a bé de retre'ls ahir homenatge en la figura d'un lleidatà que hi va pertànyer, Joan Culleré i Ibars. El cronista no va poder escoltar el seu fill Pere, però si l'historiador i exmembre del FNC, Agustí Barrera, i un company de Joan Culleré a Nacionalistes d'Esquerra, Josep Borrell.
Dues conclusions apressades: 1) si la propensió al resistencialisme és difícil de vèncer és perquè aquest país s'ha passat més anys resistint ?i encara sort? que no pas fent una altra cosa. 2) en vista de la mitjana d'edat dels assistents a l'acte, és que clar Joan Culleré, i la resta, no van lluitar debades.
