El secessionisme lingüístic, que fóra estrictament un divertimento per a sociòlegs si no fos que, com altres irracionalismes del segle XX, a més de sofismes maneja explosius, constitueix, paradoxalment, l'últim reducte d'essencialisme lingüístic. Però d'un essencialisme diguem-ne invertit: a l'origen de l'obsessió per evitar que s'anomeni català a la llengua pròpia del la Franja, el País Valencià o les Illes hi ha el convenciment, més o menys conscient, que una llengua comuna determina una adscripció nacional comuna. Des d'aquest article no negarem pas que, en això dels Països Catalans, la llengua hi és ?ha estat? decisiva. Però fa dies que hem superat la indigència teòrica ?o simplificació vuitcentista? segons la qual nació i llengua són la mateixa cosa.

s clar que el fenomen del secessionisme no és la conseqüència social i espontània d'un error de plantejament teòric ?és, més aviat, l'epifenomen d'una guerra bruta' contra un projecte democràtic i legítim?, però rere l'al·lucinant absència de sentit del ridícul i pudor intel·lectual d'iniciatives com No hablamos catalán bé deu haver-hi, en no pocs casos, la convicció íntima que l'ús d'una llengua dicta, necessàriament i unívocament, la lleialtat política.

Segons l'avantprojecte de llengües d'Aragó, castellà, català i aragonès seran les llengües pròpies de la comunitat, però només la primera serà oficial. D'aquesta asimetria només se'n doldran aquells per a qui el reconeixement consistent de la pluralitat lingüística territorialitzada implica, pel cap baix, la cooficialitat de tots els vernacles. De la consagració del català com a llengua pròpia se'n queixaran ?ja ho fan? els de no mos fareu catalans i llumeneres semblants, als quals aconsellem, no ja que es llegeixin la Crítica de la nació pura, sinó que reflexionin honestament sobre la mesura del compromís de Marcelino Iglesias amb la construcció nacional dels Països Catalans.