Anys a venir, quan ens demanin que fixem les palpitacions d'aquests temps (vegi's que comptem que, anys a venir, el genialoide caragirat de l'Ors encara serà motiu de lectura), no ens estarem de reconèixer que, efectivament, hi havia ganes de sentència: que si el catalanisme polític, proactiu ?en direm, potser?, vivia uns moments de desconcert, poc estimulants, certament, per al patriota de carrer, el catalanisme civil, reactiu, se sentia, en canvi, fort i segur, quatre anys després del recurs a l'Estatut, per liderar una resposta col·lectiva, i unitària, a l'últim greuge del llista. I de fer-ho, de més a més, en clau autodeterminista (¿s'entendrà, anys a venir, aquest concepte, o bé caldrà al·ludir a la noció, eufemística i enganyosa, del dret a decidir?).
Explicarem, per exemple, que Òmnium Ponent no va tenir cap problema a reunir, el 5 de juliol del 2010, en un acte de suport a la manifestació del dia 10 del mateix mes, els elements més significats d'allò que en diem societat civil lleidatana. ¿Haurem d'explicar, també, que la manifestació va ser un èxit... del catalanisme ritualista, del nacionalisme plàstic, però políticament irrellevant, això és, sense cap transcendència en l'estratègia ni el curs d'acció dels partits polítics catalans? Que, fins i tot llavors, ens va perdre (ens va bastar) l'estètica? ?vegi's que també compten que, anys a venir, el genialoide, i espanyolíssim, Unamuno encara serà motiu de lectura.
Afanyem-nos a dir que no: la bullanga cívica del 10 serà, en si mateixa, una acció col·lectiva políticament rellevant, molt rellevant, tant si el catalanisme d'escó sap aprofitar-la ?que no vol pas dir capitalitzar-la, sinó interpretar-la honestament? com si no. Dit això, convé concedir-los, als pesats que ens persegueixen amb el "que no sigui un foc d'encenalls", que la gestió de l'endemà no és, precisament, una qüestió menor. Què en diuen, si les oïm, les palpitacions del temps? Doncs que el partidisme de via estreta es manté indefallent.
I no pas perquè els nostres capitostos polítics siguin, tots, individus miserables que sempre anteposen, sent-ne conscients, els interessos del partit als del país (com els retreu el patriota de carrer), sinó perquè, després de tants anys de robusta partitocràcia, la majoria de dirigents i militants de bona fe són incapaços, ja, de distingir uns interessos dels altres: de pensar-los de manera que, en algun cas, puguin no coincidir. Però potser és millor que desoïm, de moment, aquestes palpitacions i que escoltem, només, almenys fins dissabte, les primeres a què ens referíem. Les que, de segur, anys a venir, voldrem evocar.
