A partir d'ara, ens direm sempre la veritat. Vet aquí un pacte desitjable entre els patriotes de Fraga ençà i els de Fraga enllà. Així les coses, els segons explicarien, per exemple, que la deslleialtat nacional es paga: que el qüestionament sistemàtic de la idea d'Espanya, la reivindicació permanent de la diferència, d'una suposada alteritat irreductible, té, naturalment, un preu. "Un tracte fiscal just per a Catalunya? Deixeu de proclamar que sou una nació i en parlem."
El sentit complet, i mai no explicitat, de l'afirmació "a Catalunya li convé que hi governi el PP" és que deixaríem de pagar aquest preu. ¿I els patriotes de Fraga ençà, què haurien de dir, posem per cas, tocant a la llengua? "Tan cert és que volem que tothom sigui plenament competent en l'ús del castellà com que ens agradaria que al carrer a penes es parlés en aquesta llengua." s a dir: la reculada de l'ús social de l'espanyol és, formulat en negatiu, un dels objectius de les polítiques lingüístiques del Principat. I en simètrica correspondència, els patriotes de Fraga enllà haurien d'abandonar la celebració retòrica de la pluralitat lingüística de l'Estat. Una possibilitat seria: "Mai no hem pensat que la diversitat de llengües tingui com a corol·lari la igualtat entre llengües: llengua comuna vol dir, lògicament, llengua més obligatòria que les altres."
Diguem-nos sempre la veritat. Digueu-nos, per exemple, que us rebenta que l'entrenador del Barça parli en català allà on va, però que no l'hi reproveu perquè és un dels grans del futbol ?com ho és el del Madrid: per això els seus defectes, bé que d'un altre ordre, us mereixen, també, una certa indulgència. Digueu-nos-ho i així uns quants connacionals nostres perdran el dret a fingir sorpresa que a l'entrenador mequinensà del Girona, que no és un dels grans, li facin girar la llengua a Osca. Digueu-nos-ho i així, de retop, aquests connacionals nostres també perdran el dret a fer com si no sabessin que, en aquest món, efectivament, els grups humans a vegades tenen interessos antagònics.
