Sis mesos després d'anunciar que no sospesaria ni un gram dels diversos quilos de documents adduïts per la diòcesi de Lleida, el tribunal de la Rota ha tingut el decorós detall d'explicar-ne els motius ?entre els quals no figura, òbviament, la mandra, que, com el lector ja sap, és un pecat capital: 1) no es reconeix competent per determinar la propietat de les obres litigades; 2) el bisbat de Lleida no té legitimitat per recórrer a la seua instància; i 3) la decisió correspon als tribunals administratius de l'església, això és, a la Signatura Apostòlica -que ja va secundar l'odre vaticana de traslladar les obres al bisbat aragonès- atès que l'origen del conflicte és un acte administratiu: la transferència de les parròquies frangenques a la diòcesi de Barbastre-Montsó.  Passa, però, que un tribunal adminsitratiu (sia de jurisdicció ordinària o canònica) no pot resoldre qui és el propietari legítim d'un bé. Aquesta decisió escau a la justícia civil, impartida, dins la jurisdicció eclesiàstica, per tribunals com la Rota ?que, dèiem, s'ha declarat incompetent? o, dins els dominis laics, per jutjats civils com el de Lleida ?que, per cert (gràcies a l'audàcia dels Amics del Museu) s'ha declarat competentíssim. Amb tot, José Mora, vicari judicial de Barbastre, ha manifestat que aquesta sentència hauria de convèncer qualsevol jutge espanyol que l'assumpte està resolt ?Mora és, de fet, qui ha traduït del llatí el contingut del decret de la Rota i l'ha fet públic- mentre que Lleida encara no n'ha rebut la notificació (una nova prova que, malgrat el que assenyala tot mapa polític, Aragó és molt més a prop del Vaticà que no pas Catalunya?).
Cal pensar que Mora ho diu sense gaire convicció: a hores d'ara és clar que, digui el que digui la cúria, l'elucidació de la propietat de l'art és matèria judicial ?del jutjat civil de Lleida, volem dir.