L'amenaça del president aragonès, Marcelino Iglesias, d'emprendre accions penals per apropiació indeguda, prevaricació i osbtaculització de la justícia contra el membres del Consorci del Museu de Lleida no és, mal que ho sembli, una atzagaiada: el poble aragonès està encantat amb aquesta presumpta pèrdua de paciència presidencial. El PP, si li'n retreu res, és que hagi fet tard i -sobretot- cal preparar el terreny perquè la futura aprovació d'una llei que reconeix el català com a llengua pròpia no pugui assimilar-se a una rendició dels socialistes aragonesos enfront de -ai las!- l'imperialisme 'panca'.
Per tot plegat, tant hi fa que, com va assenyalar dijous passat la Chunta Aragonesista, la denúncia no tingui cap possibilitat de prosperar. (Això és, cap membre del Consorci ni dels Amics del Museu anirà a la presó per haver evitat -tornem-ho a dir- l'arbitrària despossessió de les peces d'origen frangenc comprades, restaurades i museïtzades pel bisbe Messeguer i que actualment formen part del patrimoni legal del país i d'un fons artístic tant propi de lleidatans com de frangencs).
Aquest dilluns, Leire Pajín, secretària d'Organització del PSOE i perspicaç estudiosa de la identitat dels valencians, va afirmar que entre Catalunya i Aragó hi ha "un diàleg permanent" amb vista d'arribar a un acord -és clar que Pajín participa de l'optimisme fraudulent de l'individu que l'ha encimbellat. I ahir mateix, la consellera de Cultura d'Aragó, María Victoria Broto, ho va desmentir: "no estem en situació de negociació", "hem estat molt pacients" i "no hi haurà diàleg fins que no ens tornin l'art". Si tenim en compte el principi ontològic que allò que mai no ha estat en un lloc no pot tornar-hi, és clar, senyora Broto, que no hi haurà diàleg.
