El gest fundacional dels Països Catalans com a projecte col·lectiu versemblant el devem, no pas a la renaixença vuitcentista ni al catalanisme polític consegüent, sinó a l'obra assagística de la segona meitat del segle XX d'un intel·lectual furibundament racionalista i valencià. A uns assajos, però, en què el desig de servir el país ?els Països? és manifestament transcendit per un altre: el de no haver-lo de servir per poder parlar, exclusivament, d'una altra cosa. La de Joan Fuster i Ortells és, doncs, una obra de combat i, alhora i sobretot, una bestreta' de la normalitat -intel·lectual, si més no- que el combat promet ?com ja ha assenyalat el mestre Salvador Cardús, aquesta és una manera molt nostrada de redreçar-nos nacionalment': fer com si fóssim normals com a estratègia per, més tard o més d'hora, ser-ne efectivament.
Per això Joan Fuster ha estat tan important per al país- i per a l'assaig: per al conreu del pensament temptatiu, lliure, rigorós i, òbviament, en català. I per això no és estrany que, divendres passat, a la Nit literària de Lleida, un alacantí s'endugués el 25è premi d'assaig Josep Vallverdú. Es tracta de Joaquim Espinós i la seua Història d'un entusiasme ?un recorregut per la influència de Nietzsche en la literatura catalana. A Espinós van acompanyar-lo, en la nòmina de guardonats, Joan Carles González Pujalte, mataroní, premi Màrius Torres de poesia per Cruixit; i Emili Baldellou i Carles Miró Jordana, lleidatans, premis Lleida de novel·la projectada' per Anyada del 85 i La cosa més lògica, respectivament. Espinós va agrair la concessió del premi a un autor vingut de "la perifèria de la cultura catalana". De la perifèria sense la qual no hauria valgut la pena ser centre.
