Quan vam descobrir que els discursos ideològics més poderosos són els que canonitzen la realitat en el mateix acte d'ocultar-la, vam començar a desatendre les expressions més transparents i obscenes del poder, com si el missatge poc arterós resultés indigne de la nostra penetració crítica, com si ens deguéssim a l'audàcia hermenèutica més que no pas a una opció ètica i, doncs, política.
Lleida ·
Enfrontats a l'afirmació d'un multimilionari nord-americà que "és clar que hi ha lluita de classes", i que ells, els rics, l'estan guanyant, sembla que la impossibilitat de llegir entre línies ens convidi a despatxar-la com un estirabot que en absolut es fa càrrec de la complexitat de l'assumpte.
Ens complau de parlar de mecanismes de dominació simbòlica pels quals els individus s'adhereixen als més dòcils consensos i acaben considerant irrellevant, per exemple, participar en unes eleccions, però no ens rebaixem a donar crèdit a la petició pública de recuperar un sufragi censatari ─que només puguin votar els qui tenen propietats.
Potser el PP no inclourà al seu programa electoral una restricció dels drets polítics per raó de renda o patrimoni, però la proposta de reinstaurar un tal sufragi, bé que no sigui un bon exemple d'astut emmascarament d'interessos, hauria de merèixer, en qualitat de símptoma, una atenció immediata ─els representants de la reacció comencen a tenir por dels pobres.
Els pobres. Podem reprendre aquella proverbial crítica a la jerarquia catòlica segons la qual la denúncia que la cúria fa de la pobresa no és sinó moralisme vacu, per tal com només censura actituds morals (la cobdícia) i no pas sistemes econòmics (el capitalisme), però això no ens eximeix de considerar les opinions d'un bisbe ultra, el de Solsona, que no fa trampa. Perquè quan Xavier Novell diu que no pot ser que els pobres s'alimentin gràcies a Càritas i no passin per l'adreçador de l'evangelització, vol dir exactament això.
