No defenseu Dolors Miquel apel·lant a la llibertat d'expressió, ni al suposat caràcter inherentment transgressor de l'art, com si calgués perdonar la vida a algú que ha desbarrat, o com si de debò no sabéssim que la majoria de produccions de l'esperit (fins i tot les més valuoses) són una confirmació matisada, no pas una impugnació rampant, dels valors establerts.
No defenseu tampoc la poetessa lleidatana al·ludint a les bondats de la irreverència, com si el gest dissident fos per si mateix virtuós, per contrast amb les pulsions més conservadores, invariablement funestes ―els feixistes que van irrompre a la Blanquerna van ser molt més insolentment audaços que no pas els qui van mirar de protegir-se'n.
Defenseu Dolors Miquel, per contra, defensant-ne el poema: exactament aquell poema. Defenseu-lo com a aposta estètica i intervenció política: Miquel posa els motllos retòrics del parenostre al servei d'un clam procaç en pro de la dignitat i la llibertat femenines, de manera que confereix al seu al·legat feminista tota la potència invocadora del rés en el mateix acte de passar comptes amb la institució secularment misògina de què l'oració és emblema. No defenseu doncs el dret a l'astracanada ocurrent, sinó l'oportunitat política ―encara ara― de l'andanada miqueliana. I defenseu-la en el marc de les lluites simbòliques que l'esquerra cultural lliura, no pas en contra del catolicisme, sinó de les múltiples formes de dominació (per exemple, sobre el cos de la dona) a què els jerarques de la cúria, també fora del domini dels seus fidels, continuen donant cobertura.
I, sobretot, defenseu Dolors Miquel si sou d'aquells cristians convençuts ―com volia sant Pau― que és en el cos vexat o agredit, i no pas en la corporeïtat mateixa, on cal buscar la petja del pecat.