Lleida · Només l'espanyol, compartit per tots els parlants de la comunitat i del país, té la complexió i la dignitat d'una llengua, mentre que el català i l'aragonès, d'ús territorialment restringit, són parlars desnerits que completen una miríada de curiositats etnogràfiques, com ara l'aixada aragonesa i la seua diversitat morfològica.

Privar el català i l'aragonès dels termes amb què són universalment nominats vol dir vetar-los l'entrada a la ciutat de les llengües, fundada en la igualtat de drets i deures de tots els ciutadans. Nominar la llengua que es parla a la Franja amb un circumloqui risible, propi d'un buròcrata ignorant, per fer-la inassimilable, en la seua arcana particularitat, a cap sistema lingüístic més ampli significa negar-li la condició de llengua.

El govern aragonès sap que fa l'imbècil i ─dèiem─ no li reca. Perquè, de més a més, així com reconeixem el dret dels nadons a no rebre un nom que lesioni la seua dignitat, l'executiu de Rudi està convençut que els aragonesos, ultra els dictàmens científics, tenen tot el dret a no assignar-se noms que denigrin la seua identitat col·lectiva. És un afer d'elemental autoestima.

Si al nen no li posaries Judes, dels hàbits lingüístics d'uns pocs tampoc en diràs català allà on l'aversió a la catalanitat ─a aquella desviació cultural dels veïns, desafiadora i narcisista─ forma part d'una poderosa autorepresentació grupal. L'aragonesisme més reaccionari i espanyolista s'agrada massa en el seu anti per desaprofitar l'oportunitat de nominar la realitat en contra de.