Lleida · La penetració moraniana fa així: si l'èxit de la consulta hel·lena podria servir per castigar els lladres patris, el de la catalana no farà sinó redimir-los, això és, serà un gest popular de perdó i complicitat, en nom de la llibertat de la pàtria, cap als desfalcadors de la pàtria; dos referèndums semblants, però de sentits, per tant, divergents: mentre que els uns hauran exercit el dret a decidir per denunciar els seus corruptes, els altres l'usaran per canonitzar-los.

L'oligarquia catalana independentista no existeix: només se'n coneix una de resoltament espanyolista i tendent al colpisme postmodern (de despatxos)"

Emulant l'estil del periodista, podríem dir: queda pendent d'explicar com és que algú com Morán, capaç d'escrutar tan minuciosament el passat, es mostra tan escandalosament orb davant el present. 

Quan l'independentisme va eclosionar, el postfeixisme periodístic espanyol va empescar-se una teoria ad hoc, tan estranya a la realitat com agradable als seus lectors, segons la qual tot plegat era un ardit de les elits catalanes més lladres davant la implacable acció del fisc espanyol: "es volen alliberar d'Espanya... per continuar robant lliurement". Contraargumentar que l'esclat independentista es devia a un moviment eminentment popular mai no va servir de res: la carpetovetònia periodística convocava llavors la imatge de l'agulla hipodèrmica per atribuir l'unanimisme separatista a la manipulació i l'adoctrinament ideològics via escola i mitjans públics. Però Morán viu a Barcelona i no es creu La Razón.

L'oligarquia catalana independentista no existeix: només se'n coneix una de resoltament espanyolista i tendent al colpisme postmodern (de despatxos). La Convergència i Unió que es reinventa a través de l'independentisme per mantenir hegemonia i negocis no ha existit mai: només hi ha una CDC sobrevinguda (a contracor) a l'independentisme, que avui el lidera al preu de descompondre's, de perdre sigles i negocis, i una UDC que se n'ha separat, entre altres raons, per amor a l'única oligarquia realment existent. 

I, és clar, la relació lògica entre votar independència i beneir els nostres corruptes, i entre no votar-la i, doncs, combatre'ls, tampoc existeix: cal haver reduït estúpidament una causa a un partit, i un partit a una família, per no saber-hi veure, en el procés polític català, sinó una oportunitat de redempció per a una colla de lladres.