Més sensibles, massa sovint, a la materialitat dels discursos públics que no pas a la de les obres públiques, en l'auge polític d'Àngel Ros ens va irritar més el papanatisme laudatori, ideològicament transversal, de què va ser objecte arreu del país que no pas el fet més decisiu i lamentable, això és, que Àngel Ros era, en efecte, el nostre alcalde.
Lleida ·
En lloc de fer-nos mala sang perquè uns quants opinadors metropolitans i independentistes havien elogiat la sagacitat de Ros en prohibir el burca a les dependències municipals (una decisió que instrumentalitzava, més que no pas protegia, la mitja dotzena de lleidatanes que en duien), potser hauríem d'haver esmerçat la mala hòstia implicant els lleidatans en el fecund joc de les comparacions odioses: "que l'aggiornamento urbanístic, i el fet que, a diferència de Siurana, sàpiga proferir oracions subordinades, no us enganyin: Àngel Ros no té el calat polític d'un Joaquim Nadal, tan eficaç en el fangar dels afers municipals com brillant en la dissecció del moment històric; Àngel Ros té el calat polític d'una panera de figues".
Àngel Ros no té el calat polític d'un Joaquim Nadal, tan eficaç en el fangar dels afers municipals com brillant en la dissecció del moment històric;"
No és cert que la decisió d'Àngel Ros d'entregar-se a la dreta espanyolista només tingui dues explicacions anodinament lògiques ―i que contrastarien amb l'afectada indignació de l'independentisme cibernètic. L'una, que no disposa de geometria variable per garantir-se un suport estable: davant l'orgullós "no" de Convergència, no quedava sinó explorar les apetències de Ciutadans. L'altra, que l'aliança lleidatana és, ben mirat, la que es prefigura en un Principat abocat al frontisme entre independentistes i no independentistes.
Àngel Ros ha permès que la reacció espanyolista li fes tots els gols ideològics imaginables, també, perquè és un perfecte ignorant (contradiem doncs aquella hipòtesi segons la qual es tracta d'un home sense principis capaç de qualsevol meandre per atènyer el poder: Ros se la creu, la seua "condició de catalanista"). Ros senzillament ignora la rellevància pragmàtica i simbòlica del reglament d'usos lingüístics que ha liquidat, no sap fer-se cabalment càrrec de la història de lluita i resistència abnegades que l'expliquen, ni tampoc entén que proscriure la politització (antagonista) de l'espai públic forma part del vademècum del feixisme.
Àngel Ros, aquella rutilant promesa de la socialdemocràcia més catalanista (segons ens il·lustrava el cap i casal) no és sinó un pobre babau a qui els trilers de Ciutadans han pres la dignitat política mentre buscava la vareta.
