Lleida · Exemplarment insubornables, aquests professionals catalans no han pogut doncs arribar a una perfecta empatia amb uns periodistes valencians que haurien lliurat una coratjosa batalla... oportunista; que haurien fet gala d'una integritat... reressagada. I és que, a Catalunya ─tothom ho sap─, el periodistam no té el cul llogat, i mai no s'ha permès que mitjà públic volgués dir mitjà governamental.

Els indignats de RTVV, doncs, més que no pas dignes d'admiració per la seua valenta resistència en defensa d'un bé públic, ho serien d'un commiseratiu "ploreu com nens el que no heu sabut defensar..." Etc. Vet aquí de què els serveix, a aquests fariseus gasetillers del Principat, el País Valencià: d'immens femer imaginari per referència al qual el seu particular femer real sempre resulta un indret net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç.
La insubordinació dels periodistes de RTVV ens va oferir una promesa de llibertat i no pas una estampa de decrepitud"
Canal 9 no era una illa de fems enmig d'un oceà de llibertat informativa, sinó l'exemple paroxístic d'una tendència majoritària entre mitjans públics i privats. L'absència d'independència i pluralitat, el dirigisme impúdic o subtil i la defensa d'interessos espuris no són, en l'àmbit dels media, fenòmens privatius del País Valencià, i del fet que TV3 sigui una televisió socialment apreciada i, doncs, vigilada, no se'n segueix que el periodistam principatí estigui sempre en disposició de difondre el que li dicta la consciència.

La insubordinació crepuscular dels periodistes i la resta de treballadors de RTVV ens va oferir una promesa de llibertat ─de la llibertat que a tots ens falta─ i no pas una estampa de decrepitud valenciana, mereixedora de la nostra narcisista condescendència.