Lleida · Per virtut d'aquesta racionalització, el que s'hauria d'haver registrat com a impotència política, durant la Transició, davant d'un enemic més poderós i amb més mala hòstia ─una coalició de franquistes, postfranquistes i socialdemòcrates espanyols─, s'ha acabat representant com una reacció popular i espontàniament hostil a una idea viciada d'origen: Fuster i acòlits estaven equivocats. 

Així mateix, la renúncia als Països Catalans deguda, per exemple, a socialistes principatins i valencians ─que havien incorporat el tal sintagma a un sentit polític comú─, no ha estat narrada com una imposició del PSOE i de l'arquitectura jurídicoadministrativa del postfranquisme, sinó com una abstenció lògica davant dels designis i afectes de la majoria.

-Aquesta racionalització com a discurs disponible, així com l'estès hàbit mental del catalanisme principatí a no voler veure més enllà dels límits de la Catalunya estricta, ofereixen les condicions de possibilitat perquè Duran Lleida passi novament pel campió de la sensatesa quan aconsella no esmentar el tal sintagma en determinats fòrums (molt agraïts, Duran: si no ens ho arribes a advertir, hauríem centrat la conversa de sobretaula amb els sogres, de Burjassot i molt blaveros, en la deixadesa de Jaume I a l'hora de relligar la nació).
Duran, federat amb un partit que radicaleja, sempre que en té l'ocasió mira d'allunyar el seu ingent capital polític de plantejaments maximalistes"
La intervenció de Duran no té res a veure amb un desig honest de reprendre, constructivament, vells debats, sinó que respon, només, a propòsits d'autodistinció: federat amb un partit que radicaleja, el d'Alcampell, sempre que en té l'ocasió, mira d'allunyar el seu ingent capital polític de plantejaments maximalistes.

-Catalanisme ofensivament paternalista ja no equival, avui, a pronunciar l'expressió Països Catalans per evitar que els pobres valencians, illencs, frangencs i nord-catalans se sentin tan nacionalment desemparats, o bé per descobrir-los, en un moment epifànic, la seua autèntica identitat col·lectiva. Els usuaris del tal sintagma són, avui, en termes generals, prou madurs i viatjats per no manejar representacions simples i condescendents, o bé essencialistes, ahistòriques i dignes d'un visionari redemptor, i per saber modular el discurs segons l'interlocutor i el context.

Catalanisme ofensivament paternalista significa, avui, per exemple, aconsellar a la gent que no usi indiscriminadament l'expressió Països Catalans, com si a hores d'ara els virtuals usuaris del tal sintagma no sabessin el pa que donen a cada rodal ─i no només estem pensant en el principatí que baixa a la ciutat de València, sinó també en el valencià que puja a Barcelona i que, en acabat de sentir Duran Lleida, recorda la provocació en forma de llei d'Enric Tàrrega: al País Valencià hi ha catalanistes i blaveros; al Principat, no, perquè tots són blaveros.