Catalunya no té rei. Però durant un temps molts catalans van voler veure en Joan Carles I i els seus fills uns amics de Catalunya. Diaris com La Vanguardia parlaven, dia sí i dia també, de "la infanta catalana", en referència a Cristina de Borbó, casada a Barcelona amb un basc i exjugador del Barça d'handbol.
El matrimoni havia de servir per atansar Catalunya i la Corona, per soldar la relació tres segles després de la guerra de successió, en que el país va perdre drets i llibertats després d'apostar pels Àustries i no pels Borbons. Però això és la història, i el que es va intentar en la boda entre Urdangarin i la infanta també. Ara el que queda és un gendre del rei que s'ha passat de llest, que ni ha estat honrat ni ho ha semblat.
La seva imputació ha provocat una profunda crisi a la monarquia i els 'joancarlistes' catalans, aquells que diuen que no són monàrquics però que respecten la figura del rei la passen magra aquest Nadal. Només cal veure el tracte que La Vanguardia, el gran diari monàrquic del país, està donant al cas, que en un principi explicaven que afectava "l'exjugador del Barça d'handbol" i no pas el gendre del cap de l'estat espanyol.
La monarquia viu hores baixes i Joan Carles ha decidit sacrificar la família abans que la Corona
Urdangarin serà imputat i segurament jutjat i condemnat i una sort similar podria córrer la seva esposa, la infanta Cristina, que viu amb ell des de fa uns anys a Nova York, quan van començar a intuir els problemes amb la Justícia. La monarquia viu hores baixes i Joan Carles ha decidit sacrificar la família abans que la Corona. Per això ha repudiat el seu gendre i, abans que fos imputat, va avisar que la Justícia era igual per tothom. Per tothom menys per ell, que es va preocupar que la Constitució deixés clar que la seva figura és inviolable i que no ha de donar cap explicació de com gestiona el seu patrimoni. Les poques que ha donat aquest dies les ha donat perquè ha volgut i a partir de les dades de la intervenció de la pròpia Casa del Rei. Transparència de fireta doncs.
Entre els catalans s'escolta aquests dies l'argument que és millor una monarquia corrupta i poc treballadora que no pas una república presidida per José Bono o José María Aznar, per citar dos noms que s'entén que podrien trobar un cert consens entre el cos electoral espanyol. No els falta raó als que ho pensen però el cert és que els presidents de la segona república espanyola van ser molt més respectuosos amb el fet català (per bé que no tant com ho haurien volgut Francesc Macià i Lluís Companys) que no pas Alfons XIII i tots els seus avantpassats.
La Corona, i no sembla pas que els seus problemes l'hagin de fer canviar, mai ha tingut gestos per intentar resoldre el "problema català". N'ha passat o ha fet afirmacions com que el castellà "mai va ser una llengua d'imposició" ni es va obligar a ningú a parlar-lo. El catalanisme segueix sense motius per professar-li afecte.
