No hi va faltar gairebé ningú. El Palau de la Música es va omplir diumenge de gom a gom per homenatjar al president Maragall. Entre els espectadors, excompanys de partit, com Narcís Serra o Ferran Mascarell, rivals polítics, com Artur Mas o Joan Saura, i també la cúpula del PSC, encapçalada pel successor de Maragall a la Generalitat, José Montilla.
Hipocresia o sinceritat, es preguntaran alguns després que se sabés els retrets que Maragall fa en les seves memòries al president Montilla. Doncs, un mica de les dues coses. La relació de Maragall amb el seu partit ha estat, com els grans amors, una muntanya russa, on sovint s'han confós els amors i els interessos. Una relació, però, que al cap i a la fi ha donat alegries a les dues bandes. De fet, la presència de José Montilla a la presidència de la Generalitat mai s'hauria produït sense un personatge com Maragall.
De fet, la relació d'aquests dos personatges ha marcat la superació de l'etapa municipalista i l'assentament del PSC com a partit capaç de disputar a CiU les eleccions catalanes. Ha estat una relació simbiòtica des del moment en què al congrés de Sitges, l'anomenat sector del Baix Llobregat -o serbi- va accedir als llocs claus de la direcció del partit. Era el 1994 i, tot i que Raimon Obiols seguia sent primer secretari, José Montilla ja es va fer amb la cadira de secretari d'organització.
Des de llavors el partit i la seva màxima figura pública, Pasqual Maragall, van mantenir una tensa, però eficaç relació, que ha acabat portant el partit al capdavant de la Generalitat. s clar que l'homenatjat diumenge al Palau ha estat un personatge incòmode i díscol per a la direcció del PSC, un home amb una ideologia heterodoxa, que topava frontalment amb les tesis cartesianes i de matemàtica electoral del carrer Nicaragua.
Però des de la sala de màquines del PSC, Montilla i els seus sabien que era l'única persona capaç de lluitar per la presidència de la Generalitat. Maragall s'havia de fer seu el "nou PSC" i el partit havia d'assumir la pàtina catalanista de l'exalcalde de Barcelona. I així fou durant un temps, el que va des de l'anunci, l'any 98 que Maragall seria candidat a les eleccions catalanes fins el 2003, l'any de la formació del primer tripartit.
La simbiosi es va trencar durant el mandat de Maragall a la Generalitat. Amb bon criteri o no, Maragall va decidir que ell es devia als ciutadans de Catalunya -l'Estatut del 30 de novembre de 2005 així ho demostra- i no als tres partits que li donaven suport. I, això, per l'expresident va ser letal. I és que en ocasions el president va trobar més suport a Esquerra o Iniciativa que al seu propi partit.
Maragall ja havia obert el camí i el PSC ja no li era útil. I la veritat és que els resultats del primer tripartit no van ajudar al president a poder defensar el dret a tornar-se a presentar. Així, Montilla va acabar saltant del ministeri d'Indústria a la Generalitat, apartant sense miraments l'home que havia fet possible el salt del partit a la Generalitat. Va ser l'últim servei de Maragall al PSC.
