El mal anomenat oasi català ja fa temps que va deixar d'existir. Després de les eleccions de novembre de 2003, la irrupció d'Esquerra Republicana com a actor polític central va trencar una forma de fer política que havia durat des de la Transició.


Les conseqüències de la sacsejada electoral encara es fan notar avui dia. No pas perquè Esquerra no hagi aprofitat del tot aquella onada d'il·lusió, aquella sensació d'aire net, sinó perquè les causes que van portar els republicans a obtenir els seus millors resultats al Parlament i el Congrés encara existeixen.

A les portes d'un acord mediocre de finançament i de la constatació de la segona retallada de l'Estatut -la primera la van fer al Congrés i la segona al Constitucional-, Catalunya es troba en el mateix lloc que el 2003. O pitjor. Perquè hi ha l'agreujant del temps perdut. Si els anys d'Aznar es van tancar amb la percepció que hi havia hagut un procés d'involució autonòmica, els anys de Zapatero a la Moncloa es recordaran com els del desengany definitiu. La possibilitat de l'Espanya plural, que va il·lusionar i fins i tot il·luminar algunes de les ments més brillants del nacionalisme, ja fa dies que ha deixat d'existir.

Passi el que passi en els pròxims mesos, doncs, Catalunya es troba en una cruïlla històrica. No només per la situació política, que és la que és des de la Transició, sinó per una crisi econòmica que afecta a Espanya més que a qualsevol altra país europeu. La base industrial de l'economia catalana li dóna un bon avantatge de cara a la recuperació econòmica que economies més basades en el serveis, com Madrid o altres territoris peninsulars.

Per tot plegat és hora que els partits posin les seves cartes sobre la taula. La gravetat de la situació no permet més ambigüitats i és hora que Esquerra i CiU expliquin quina és la seva estratègia a llarg termini. No és estrany, doncs, el nerviosisme de les direccions dels dos partits durant les darreres setmanes. Són conscients que s'ho juguen tot en els pròxims mesos. Hi ha massa símptomes de cansament i malestar en aquest país per no fer-ne cas.

El mapa electoral sembla difícil que pugui canviar molt a curt termini, però si tot el malestar s'analitza com un corrent de fons, el panorama ja no és tant clar a mitjà termini. No és tant el que ara pugui dir o fer Joan Carretero, les expectatives que tinguin les CUP o l'eficàcia de la Casa Gran o l'Àgora de l'Esquerra, sinó els símptomes de tot plegat. Catalunya reclama una estratègia i els partits no poden fer tard.