"Els socialistes abordarem la reforma del finançament autonòmic de forma oberta i constructiva amb tots els afectats, mantenint una posició ferma en els següents punts. (...) La reforma s'ha d'abordar de forma multilateral (...) i amb un alt grau de consens amb totes les comunitats. El nou model ha de ser d'aplicació general a totes les comunitats de règim comú (...) i l'Estat, com a garantia de l'igualtat bàsica entre tots els espanyols serà qui fixi els criteris d'equitat". Aquest és el resum del punt sobre finançament autonòmic del programa electoral del PSOE per a les passades eleccions. I, a grans trets, és el que el ministre d'Economia, Pedro Solbes, ha acabat presentant a les 14 comunitats de règim comú.
No deixen de sorprendre les reaccions de sorpresa, com la del PSC, o les d'indignació, que han protagonitzat Esquerra i Convergència, aquests últims dies. Tots eren conscients que la primera proposta seria del govern espanyol -la de l'agost passat no arribava a categoria de proposta- no podia ser sinó la traducció de l'ideari que els socialistes espanyols han defensat en les sis legislatures que han ocupat la Moncloa. Ni Zapatero, ni abans González, han estat mai per un model bilateral.
s clar que tampoc es pot dir que l'Estatut vagi gaire més enllà. Tot i que els primers articles podrien fer interpretar que la negociació ha de ser bilateral. L'apartat 3 de l'article 206 ho deixa ben clar: "Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes (...). Els nivells esmentats [solidaritat] són fixats per l'Estat".
s per tant, l'Estat qui té la paella pel mànec. No tan sols de la legalitat -tot i ser una llei votada en referèndum cap tribunal espanyol reconeixerà a l'Estatut un rang superior al de la llei de finançament de l'Estat, sinó també de la legitimitat davant de la resta de territoris. Així les coses, de poc serveix que els polítics catalans s'agafin com un clau roent a la literalitat de l'Estatut, entre d'altres coses perquè ja ha demostrat ser paper mullat a Madrid. A més, el model que proposa la norma institucional bàsica de Catalunya, tampoc concreta cap sistema ni cap xifra.
Així les coses, l'única arma que queda a Catalunya és aguantar. Si el sistema no és bo per Catalunya, no hi ha sistema per la resta de territoris. I en aquest terreny els partits catalans amb representació a Madrid no han de descartar res. Per tot plegat és important que CiU i ERC es mantinguin ferms en les seves posicions i aprofitin per acostar el PSC a les seves tesis per no repetir escenes com l'aprovació dels pressupostos de 2009.
En aquest sentit, cal alegrar-se de la ràpida reacció del conseller Castells que cinc minuts després que acabés la roda de premsa del ministre Solbes va desmuntar la proposta espanyola i la va rebutjar de ple. D'aquesta manera va aconseguir anul·lar el més que previsible acostament del PSC a la proposta de Solbes. s Castells i no Montilla qui té la legitimitat de marcar l'estratègia del govern en el sistema de finançament. Que ell aguanti, amb l'ajuda de qui calgui, és segurament la clau per obtenir un millor, que no vol dir bo, finançament.
