Passen els anys i alguns no n'aprenen. El president d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, va tornar a estendre la mà al PSOE per buscar un consens que permeti Espanya sortir de la crisi. Una mà, la de Duran, que igual que la de tots els catalans, ha estat convingudament mossegada quan els diferents governs espanyols han tingut la paella pel mànec.
S'entén la preocupació de certa part de la societat civil, especialment dels sectors empresarials, pel desconcert en què viu el Govern espanyol, però donar oxigen a un govern que continua incomplint les seves obligacions d'inversió a Catalunya no sembla la millor opció en aquest moment. Només cal mirar on han anat a parar la major part d'ajudes que ha donat l'Estat a les empreses. Els principals beneficiats han estat el sectors financer i de la construcció, tots dos amb gran importància a Madrid. En canvi, poques ajudes han rebut les petites i mitjanes empreses que, essencialment estan implantades a Catalunya.
Tot plegat ha fet que al 2009 gairebé una de cada quatre empreses que va presentar concurs de creditors a tot l'Estat sigui catalana. La majoria d'aquestes empreses han hagut de tancar perquè els bancs -que havien rebut fortes injeccions estatals- no els han mantingut les línies de crèdit necessàries per poder negociar. Tanta ajuda a la banca, especialment als gegants Santander i BBVA, només ha servit perquè les constructores espanyoles no fessin fallida. Les Sacyr, OHL o ACS, exemples del ja desmentit miracle espanyol, sobreviuran a la crisi gràcies al Govern espanyol. No gaires empreses catalanes poden dir el mateix.
En aquest context, doncs, difícilment s'entendria que una formació catalana -i aquí s'hi hauria d'incloure el PSC- actués com a flotador d'un president, Rodríguez Zapatero, que haurà acabat sent més nociu per als interessos de Catalunya que el propi Aznar. De paladí de l'Espanya plural a l'Espanya autonomista de via estreta. De fer el gall amenaçant de superar Itàlia i França a ser ridiculitzat per tots els seus col·legues europeus com l'home dels 4 milions de parats. Potser és hora que Catalunya deixi de mirar Madrid definitivament. De res servirà estendre la mà perquè, quan tinguin prou força, la tornaran a mossegar. Espanya només ens vol per tornar a pagar la factura de la reconstrucció. Com als anys 80. Com per l'entrada a l'Euro.
