José Montilla ha posat la directa. El president s'ha desempallegat del seu vestit més institucional per dur posat, des d'aquesta setmana i fins el 28 de novembre, el de candidat del PSC a la presidència del Govern. Ara ja no hi ha discurs reivindicatiu dur que valgui com en les vigiles del 10-J ni solidaritat amb els socis de l'executiu a la que deure's.
El mateix president que ha aprovat la llei del cinema català o el codi de consum és el qui ara usa el castellà (sense que ningú li ho demanés) a la seva compareixença pública a Palau per anunciar la data de les eleccions, el qui també rep amb els braços oberts Celestino Corbacho malgrat la incomoditat del sector més catalanista del seu partit o el qui donarà el tret de sortida públic a la seva campanya de la mà d'un José Luis Rodríguez Zapatero que fa només uns mesos semblava persona non grata per al cap de campanya del partit Jaume Collboni.
I és que els socialistes catalans també en saben de tirar d'enquestes. I tenen clar que l'electorat menys catalanista és el que està menys mobilitzat i que cal treure'l a votar. Més de la meitat dels catalans no està encara per la independència i fins i tot hi ha una part significativa de la població que no està ni tan sols a favor del dret a decidir. I a ells els cal tenir alguna alternativa més que no pas el PP. Per això Montilla enforteix el perfil del PSC, en la línea del que li havien demanat alguns dels dirigents del partit.
Aquesta aposta per una Catalunya integrada dins una Espanya federal, per la què els socialistes reconeixen que encara cal treballar molt, és una posició que els diferencia de CiU, que fa un discurs ambigu en matèria d'autogovern però que reclama -com ICV i sobre tot d'Esquerra i altres candidatures independentistes- el dret a decidir sense límits. El problema rau en què els socialistes han pactat durant set anys amb els republicans. I també en què un PSC que busqui sense complexos mobilitzar la seva franja d'electorat menys catalanista posa també en dificultats els independentistes i és incoherent amb la seva política d'aliances. Potser per això, ara per ara, ningú dins d'ERC no dóna cap mena de possibilitat a un tercer tripartit.
