El portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol, ha fet aquest dijous unes declaracions a Catalunya Ràdio posant damunt de la taula algunes de les cartes amb les que la federació nacionalista pensa jugar, si resulta clara vencedora a les urnes, la política d'aliances l'endemà de les eleccions catalanes. El missatge era doble: d'una banda garantir que no hi haurà en cap cas un govern de coalició, més enllà de la que formen la pròpia Convergència i Unió Democràtica; i de l'altra invalidar ERC com a partir de govern donant per tant a entendre que l'anomenat pacte nacional pel que alguns dirigents de CDC van treballar el 2003 i el 2006 és ara més remot que mai.
Sempre i quan Joan Laporta i Joan Carretero no s'acabin unint i puguin fer forat entre l'electorat convergent (encara que no necessitin bastir un discurs coherent i amb mirada llarga sí que necessitaran superar els personalismes) els nacionalistes compten per ara amb superar la barrera dels seixanta escons sobre els 135 del Parlament. Fer-ho mataria automàticament el Tripartit, i per tant l'opció d'un PSC al capdavant del govern, i els permetria un triple joc d'aliances: el PSC, el PP i ERC. CiU no vol un govern de coalició amb un altre grup del Parlament perquè argumenta que és inestable. Prefereix sotmetre's al joc d'aliances a la Cambra (encara que li costi, per exemple, cedir la presidència del Parlament) segura com està la federació que, si tot surt segons el previst, serà fàcil el trànsit, si més no en la primera part de la legislatura.
A la primavera de 2012 hi haurà eleccions espanyoles i, fins aleshores, el PP i el PSOE es rifaran a CiU. Els primers per treballar-se'ls com a futurs aliats i els segons, un cop la federació torni al govern, per tenir el soci estable a les Corts que, a canvi del peix al cove, havia estat històricament amb els governs de Pujol. Uns i altres intentaran guanyar-se el favor de la federació. Si el PSC té una desfeta electoral pocs seran els seus dirigents que gosin oposar-se a satisfer un Zapatero que no té un context precisament fàcil davant el PP. En aquest context el pacte nacional amb ERC és, doncs, una quimera perquè els republicans mai podran igualar, si més no en la primera fase de la legislatura, les facilitats que ofereixen a CiU socialistes i populars. No els quedarà més que reorganitzar-se des de l'oposició. De fet, a Madrid ja es dóna per feta l'abstenció dels populars a la investidura en una hipotètica segona volta que faci president Artur Mas. Amb l'argument de fer caure el tripartit i permetre investir al guanyador per minoria n'hi haurà prou. Després de les eleccions, com és obvi, CiU buscarà una aliança més estable amb qui governi a Madrid, sempre i quan no ho faci per majoria absoluta.
Els convergents, com va fer Oriol Pujol, han de convèncer les seves bases electorals que, per als seus interessos polítics, és millor un govern sostingut pels dos partits estatals que han posat pals a les rodes a l'Estatut que no pas amb una Esquerra que ha tingut una gestió "desastrosa" al Govern.
