La negociació del nou model de finançament arriba al seu final i, amb ella, possiblement la segona legislatura del tripartit, que no haurà tingut una trajectòria tan accidentada com la primera amb Pasqual Maragall però si un final igualment abrupte.


I és que Esquerra no està gens decidida a donar el sí a les xifres que la vicepresidenta econòmica Elena Salgado ha posat damunt la taula. Per això els republicans ja preparen l'escenari del trencament del Govern, tot deixant en evidència que, com va passar en l'Estatut, el PSC ha evitat un cop més desafiar el PSOE, bé el 15 de juliol al CPFF o més endavant en la votació de la LOFCA i els pressupostos. Si Puigcercós manté la posició de fermesa i sacrifica el Govern, haurà de donar una batalla -que guanyarà amb relativa facilitat- amb els sectors institucionals del seu partit, que de forma majoritària es decanten per acabar l'obra de govern, però recuperarà el suport del sector crític d'Uriel Bertran.

Segons diverses fonts, el PSC ja estaria gairebé al 100% d'acord amb l'oferta de Madrid, que ha millorat en les darreres hores però queda encara una mica per sota dels 2.000 milions anuals, i ICV ja hi hauria donat consentiment reproduint en certa manera l'esquema de l'Estatut. Esquerra, ara més tranquil·la que amb l'Estatut perquè el segur no de CiU al model els blinda davant els atacs dels entorns mediàtics de la federació, es manté en el no i el seu ideal gairebé dobla els 2.000 milions oferts. Cal recordar que la Cambra de Comerç va parlar, per exemple, de 3.500 milions si es fa una aplicació estricta de l'Estatut.

I és que les xifres que ara fa un any es podrien haver donat per bones, quan la legislatura catalana no havia arribat encara a l'equador i el nivell d'endeutament de la Generalitat no era tan alt, ara ja semblen del tot insuficients a Joan Puigcercós, que durant aquest temps ha consolidat el seu liderat intern i ha assumit que la seva formació no pot fer-se càrrec del cost polític d'avalar un finançament discutible si vol encarar amb garanties les eleccions i tenir la clau de la governabilitat.

Montilla és conscient de la situació i per això pressiona el govern del PSOE, però sap que l'enfrontament a Zapatero no només desgasta i incomoda al president espanyol sinó que també va en detriment de les expectatives electorals del propi PSC, tal i com es va veure a les darreres europees. El president ha d'assumir, per tant, el risc de dir sí a un model que pot provocar una ruptura amb ERC que li impedeixi repetir com a president de la Generalitat, atès que el primer secretari del PSC només pot seguir a Palau amb els republicans ja que sembla improbable que no sigui CiU qui guanyi en vots i en escons les properes eleccions al Parlament.

Si ERC o el govern espanyol no afluixen i possibiliten l'acord, Montilla haurà de triar entre acabar els seus dies com a president de la Generalitat o canviar definitivament el model de relació entre el PSC i el PSOE amb una plantada.