Artur Mas ja és el 129è president de la Generalitat. Amb un treball constant i rigorós ha aconseguit, després de deu anys de lluita i d'alts i baixos, retornar la federació nacionalista al Govern. En campanya, Mas va assegurar que volia una àmplia majoria per governar sense hipoteques i sense crosses que desfiguressin el seu programa de Govern. I ho ha aconseguit. El pacte signat amb el PSC li impedirà fer grans reformes en solitari (l'acord amb el principal partit de l'oposició en depèn quins temes serà difícil si els socialistes no volen renunciar a fer d'oposició i acabar sent marginals a l'hemicicle) però no passa per remoure els objectius de la federació.
Amb la seva decisió de no comptar ni amb ERC ni amb el PP, amb els que Mas es va negar a signar qualsevol mena d'acord per escrit, el nou president fa tota una declaració d'intencions en el sentit que, per aixecar l'economia, el que cal és estabilitat política. A partir d'aquí l'esperit del 10-J queda en entredit i de la manifestació es passa a una mena de sociovergència de fet que, en funció de quin sigui l'escenari a Madrid a partir de les eleccions espanyoles de 2012, encara pot anar a més i blindar-se del tot.
En aquest sentit la proposta estrella de Mas, el concert econòmic (ara pacte fiscal), ja ha quedat supeditada a la conjuntura política espanyola. Ara, si es llegeix atentament l'acord entre socialistes i convergents subscrit el dimecres al vespre, també queda clar que, en ser un canvi de les regles del joc contemplat l'Estatut, el pacte fiscal queda condicionat també al vist-i-plau dels socialistes.
La prioritat de Mas és treure el país de la crisi i per això el primer que ha de fer és transmetre confiança amb el Govern que prepara a aquestes hores. En els darrers dies ha passat del "govern dels millors" al govern "dels millors disponibles", segons ha explicat ell mateix al debat d'investidura. Alguns noms, com el de Salvador Alemany o Imma Tubella, li haurien dit que no a ser consellers i els encaixos de gènere, territori i partit obliguin a uns difícils equilibris. En tot cas, sembla que el timó del govern serà en mans de Quico Homs, un dirigent de perfil sobiranista.
En la seva investidura, el líder convergent ha insistit en no tancar portes al PP i a ERC, tot i que no seran, d'entrada, els seus aliats de referència. Els convergents no tenen cap interès en donar oxigen a una ERC que s'haurà d'acostumar a la seva nova situació i a la que fan culpable del seu pas a l'oposició i només es plantejaran escenaris d'entesa més sovintejada amb els populars en el cas que siguin els conservadors els qui governin a Madrid. L'agitació política (i potser també l'eix nacional) passa per ara a millor vida.
