El vendaval, que la setmana passada va causar nombrosos danys personals i materials a Catalunya, ha deixat en evidència la fragilitat informativa i política del Govern i d'alguns dels seus consellers. Es van prendre les mesures oportunes davant un fet inhabitual, com són ratxes de vent tan fortes al nostre país, però la gravetat dels efectes de la ventada ha fet que determinats mitjans de comunicació s'hagin acarnissat amb l'Administració i que també ho hagin fet, ja a finals de setmana, els representants polítics de CiU buscant rèdit polític de tot plegat i furgant en les febleses.
s evident que la federació nacionalista ho té complicat a l'hora de donar lliçons al Govern sobre com gestionar desastres naturals d'aquesta mena. Només cal, sinó, recordar quina va ser la seva actuació a les nevades de 2001 o en successius incendis (alguns encara recorden que la consellera de Governació, Maria Eugènia Cuenca, jugava a golf mentre la Catalunya Central cremava). Però fa la seva tasca d'oposició.
En tot cas la polèmica entorn una ventada prevista pels meteoròlegs però amb uns efectes dels que ningú va ser conscient fins darrera hora amenaça de nou el conseller Saura, que ara ja es pot dir definitivament en l'ase dels cops del govern d'Entesa.
Sembla que el pacte entre el PSC i determinats grups mediàtics ha sorgit el seus efectes i actua de forma eficaç perquè són els seus socis els qui s'enduen tots els cops. Però és el Govern en bloc el que apareix davant una ciutadania que encara no ha assimilat el funcionament d'un executiu de coalició a nivell nacional com un ens poc coordinat, tendint al desastre i format per persones mediocres.
s evident que si el president Montilla vol acabar la legislatura en condicions de presentar-se a la reelecció (independentment de com es tanquin les negociacions pel finançament i de quina sigui la sentència de l'Estatut) haurà d'aprofundir en una millora general de la imatge dels seus consellers i, com ja reclamen alguns sectors del PSC, fomentar una actuació més solidària i transmetre una imatge de cohesió del seu gabinet.
Tot això en un Govern en que falta una política comunicativa forta i coordinada i on els tres partits que el formen, lluny d'anar a la una, massa sovint cauen en la temptació de posar-se travetes els uns als altres. Se'n pot queixar Joan Saura amb els vuitanta quilòmetres per hora, però també Ernest Maragall amb la llei d'Educació o Jordi Ausàs amb el projecte de vegueries, que segueix bloquejat com la resta de grans, i complexos, projectes legals del seu departament. Passat l'equador de la legislatura, cada cop es fa més evident la necessitat d'un cop de timó. Caldrà buscar el moment i l'abast.
