L'any 2009 serà, de nou, intens per la política catalana. D'una banda el cicle electoral arrenca de nou amb unes europees que amenacen de diagnosticar una certa tendència a la baixa del catalanisme, que s'hi presentarà fragmentat, improvisant aliances i que, per ara, no té candidats definits. I de l'altra el nou model de finançament autonòmic i l'esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català marcaran de forma definitiva la primera legislatura de José Montilla al capdavant de la Generalitat. El cicle electoral que obren les europees podria continuar, per tant, amb unes eleccions catalanes que estan previstes per a 2010 però que es podrien avançar un any en funció de quina sigui la resposta de l'executiu català a aquests dos assumptes.
El primer que s'haurà d'aclarir un cop comenci l'any és el nou sistema de finançament autonòmic. El 2008 ha vingut marcat pels constants incompliments de l'executiu espanyol en aquest àmbit. S'ha demostrat que allò de si guanya Zapatero, guanya Catalunya' no és ni molt menys cert. Es va pulveritzar la data del 9 d'agost sense fer els deures, però també els successius acords, ja fossin amb Montilla o amb Saura. L'any s'ha tancat amb la presentació d'una inconcreta i insatisfactòria proposta de finançament autonòmic per part del vicepresident Solbes. El PSC va proclamar, amb tota solemnitat, que si el 31 de desembre no hi havia acord i els incompliments seguien la seva relació amb el PSOE tindria "un abans i un després". Res justifica, doncs, que els socialistes catalans no comencin a treballar amb un escenari de relacions diferents i amb tenir un altre rol en la política espanyola en els propers anys.
Independentment de si hi ha o no acord en les properes setmanes i de quins són els seus continguts les relacions entre el PSC i el PSOE se n'haurien de ressentir d'aquest procés. Els socialistes catalans han fet, un cop més, confiança a Zapatero i aquest, un cop més, no ha respost a les espectatives, tal i com ha passat també amb la gestió dels aeroports, les rodalies o el desplegament de l'Estatut. Els socis del PSC al Govern no poden seguir sent còmplices d'un partit que actua de forma entregada amb l'executiu espanyol. ERC n'és molt conscient i el president Montilla és sensible a aquesta situació, fet que fa pensar que en enguany és possible que alguna cosa comenci a canviar o que els republicans comencin a treballar amb altres escenaris si la "catalanització" dels seus socis, argument estrella per justificar tripartits, no passa de les paraules (per ara moltes) als fets (per ara inexistents).
Un altre assumpte que s'està coent (el desenllaç s'espera pel febrer) és la sentència del Tribunal Constitucional. Sigui o no interpretatiu, l'acte que preparen els 10 jutges en qüestió (el conservador García Calvo va morir i el progressista Pérez Tremps segueix apartat) caldrà que, des de Catalunya, es doni una resposta unitària assumint que els problemes no vénen dels polítics catalans o de l'Estatut en sí, sinó de les estretors del marc autonòmic espanyol, del tot limitat per una Constitució que PSOE i PP es neguen a modificar, tal i com es va veure en el seu trenté aniversari. Els polítics catalans hauran doncs de buscar sortides alternatives i en aquest sentit el dret a decidir es planteja com la sortida més sòlida. Com en el finançament, Esquerra haurà de decidir si segueix mantenint o no Montilla com a president de la Generalitat en funció de la seva actitud. I aquí també caldrà veure si l'aposta autodeterminista de CiU i Artur Mas és sincera o senzillament ha estat un entreteniment propi de qui és a l'oposició.
Sobre el Govern i sobre la possibilitat que 2009 sigui o no plenament electoral, els republicans tenen doncs la paella pel mànec. CiU dirà no al finançament sigui quin sigui l'acord perquè el seu càlcul és que aquesta és una bona oportunitat per rebentar el govern i recollir-ne els bocins pactant amb un PSC que no hauria estat capaç d'esgotar cap de les seves dues legislatures al capdavant de la Generalitat. Esquerra haurà de demostrar maduresa per jutjar l'acord al marge d'interesos partidaris i per obrar en conseqüència si allò que es pacta no és prou bo i el PSC no està a l'alçada. Amb l'Estatut les coses no són tan clares i cal una unitat més àmplia, però també seran els republicans, els únics del Parlament que encara no tenen candidat per les properes eleccions catalanes, els qui hauran de decidir si el Govern ha actuat correctament i és capaç de crear un relat propi que connecti amb la ciutadania demostrant, cinc anys després, de què serveix que l'independentisme governi.
