El PSC i CiU han consumat el canvi de les seves estratègies de campanya. Després de la desastrosa campanya de 2006 que, gràcies a la seva visita al notari i al DVD Confidencial.cat, va allunyar a CiU de qualsevol tipus de pacte Artur Mas i David Madí van decidir fa uns mesos canviar l'estratègia. A més de moderació, la federació nacionalista ofereix ara un discurs poc agressiu amb el Govern. Parteixen de la base que no cal esmenar-se massa en desgastar-lo, que la feina ja se la faran alguns mitjans i el propi executiu de José Montilla amb les seves errades i l'afany dels partits que l'integren per diferenciar-se els uns dels altres.
Del PSC, que fa quatre anys va fer una campanya en positiu (Ara és l'hora dels catalans i Fets i no paraules eren els lemes), se n'esperava aquest cop un estil agressiu, com el que havia assegurat èxits als socialistes en el cos a cos amb el PP. El fet que la possibilitat d'un acord entre Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho estigui sobre la taula i sigui més possible que en anteriors ocasions feia preveure una campanya dura en aquest sentit capitanejada per José Zaragoza.
Però Montilla ha imprès un espectacular canvi d'estratègia i ha optat per Jaume Collboni i per un perfil molt més moderat que adormi la campanya en la línea de l'estil conservador dels convergents. Els socialistes estan convençuts que una campanya d'alt voltatge no farà més que allunyar la ciutadania dels polítics i perjudicar, per damunt de tot, als qui governen, que se les hauran de veure i desitjar perquè la crisi no els passi tota la factura que, hores d'ara, preveuen totes les enquestes.
El PSC, esquitxat per la trama de corrupció del cas Pretòria, no necessita una campanya instal·lada en el retret, i menys quan CiU ja va anunciar en el seu moment que no pensava entrar a aquest joc. La pretensió dels dos partits de fer una campanya neta i basada en les idees se'ls pot acabar girant en contra perquè el debat de les idees els pot acabar obligant a definir-se en temes com l'autogovern o la immigració, en els que exhibeixen discursos més ambigus que la resta de formacions.
