Bourdieu segueix tenint raó: a la pista de ball de la política, no triomfa qui balla millor, sinó qui marca el pas de la dansa dels altres. Principi de dominació dominant. Qui sàpiga aplicar-lo amb autoritat, com a mínim d'ara fins al 25-N, guanyarà les eleccions, i atès el clima constituent, obtindrà com a regal un llarg cicle d'hegemonia política.
Davant d'aquesta evidència, és clar que a la federació de govern actual li interessa imposar una agenda en clau nacional. Sap que això no només li permetria seguir ocupant el palau de la Generalitat, sinó també desfer-se de tots els seus adversaris polítics durant una bona temporada.
Si l'eix vertebrador de la campanya és nacional, la victòria a les eleccions és per a CiU, i a partir de 26 de novembre assistirem a la crisi definitiva del PSC prèvia a la seva desaparició, i al bany d'humiliació del PP, que ja no podrà ventar-se més de ser la tercera força política catalana per una bona temporada. ERC haurà de tornar a reinventar-se a causa de l'efecte inesperat de qui li ha passat per sobre bo i esgarrapant-li alhora bona part del terreny propi independentista. I ICV-EUA se seguirà preguntant a si mateixa sobre el perquè d'aquest sostre de cristall que li impedeix créixer.
Tanmateix, si l'agenda que acaba imposant-se és la social, la truita es capgiraria per complet. El PSC podria respirar una mica i treure del bagul alguns bocins de política social que li permetin contenir la pròpia desfeta. ERC i ICV-EUA trobarien un terreny de joc més favorable a les seves tesis, cosa que els permetria gaudir de més personalitat pròpia. Fins i tot el PP hi veuria un terreny de joc més favorable: són els seus els qui governen ara a Madrid i , si fos el cas, podrien disposar de la clau de la caixa per maquillar amb engrunes algunes polítiques socials.
En un temps de confusió i de tanta desesperança, la ciutadania estava assedegada de lideratge
Qui surt malparat d'aquest escenari és precisament CiU, a qui l'efecte amnèsic de les estelades no l'ajudaria prou a l'hora de fer oblidar que han estat ells protagonistes de la legislatura més curta de la democràcia recent, i que han dut a terme polítiques de destrucció del benestar mai vistes. Les xifres de l'atur, o les crisis permanents en salut i educació, així ho avalen.
Per decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre, qui disposi de majors quotes de poder (no només polític sinó també econòmic i mediàtic) s'endurà ─mai més ben dit– el peix al cove. En aquest sentit, la federació actual de govern les té totes. I els beneficis de sortir-se amb la seva són incalculables. Seria injust qüestionar a CiU per què no prioritza l'agenda nacional amb convicció ideològica, però a ningú se li escapa que al darrere també s'hi amaga el desig d'un plebiscit expiatori de la seva agenda social, executors com han estat d'una política que en menys de dos anys ha empitjorat un llegat el qual, segons ells mateixos, resultava impossible d'empitjorar. Així doncs, amb les cartes d'un dels jugadors ja marcades, l'emoció preelectoral es desplaçarà cap a la resta i mirar com proven de sortir-se'n.
El cert és que no ho tenen gens fàcil, perquè el pitjor que podria passar-los ha esdevingut una realitat: a Catalunya no ha nascut una estrella, sinó un autèntic líder. I més enllà de les sigles i de les ideologies, en un temps de confusió i de tanta desesperança, la ciutadania estava assedegada de lideratge. Veurem de quina manera tothom en pren nota, i actua en conseqüència.
