El líder d'ERC no hi va votar a favor perquè els espanyols van negar el dret a l'autodeterminació dels pobles que formen part de l'Estat: "Persisteix en el greu error de no restituir l'essencial de la seva sobirania a les nacions que l'integren".

A la cambra baixa, el basc Francisco Letamendia, representant d'Euskadiko Ezkerra, puny enlaire (una de les imatges de la Transició) s'oposava al text per motius ben semblants. Al Senat, les veus que clamaven al desert eren, entre d'altres, les de Lluís Maria Xirinacs, que plantejava una confederació d'estats amb el dret a decidir lliurement el seu futur. Va recollir totes les esmenes, la seva constitució alternativa, en un llibre que faríem bé de tenir a prop. Juan Mari Bandrés, d'EE, també va fer-hi sentir la seva veu.

Penso en aquells homes de fermes conviccions que van mantenir-se fidels als seus principis en uns moments convulsos, quan les ganes (comprensibles) de passar pàgina de la dictadura s'emportaven per endavant bous i esquelles. En el cas català, a més, suposava defensar fins al final un dels punts essencials de l'Assemblea de Catalunya. Penso en aquells homes savis avui, des de Brussel·les, quan les mancances que denunciaven són a la primera pàgina de tots els diaris i ressonen ja a Europa.

Avui el dret a decidir és el gran consens del catalanisme i fa trontollar la relació del socialisme català i espanyol. Avui la monarquia espanyola que els grans partits ens van endossar sense cap referèndum previ està més desprestigiada que mai.

Penso que, quan siguem al cap del camí, haurem de reconèixer el deute permanent que tenim amb aquells homes que un dia es van trobar sols reivindicant el que ara demana la majoria social del país.