i Syriza va acabar privatitzant empreses públiques―, les deformacions paròdiques a què l'esquerra sotmet la reacció semblen delatar, per contra, un càndid menyspreu vers la seua capacitat de fer, sempre, un altre pas de rosca ―"Canal 9 no és un mitjà públic, sinó governamental!... i el govern va liquidar Canal 9. Així, si l'exageració retòrica de l'esquerra radical queda sovint esblaimada al costat de la realitat que maldestrament anticipa, les caricatures degudes a la dreta poden fer l'efecte d'una burla cínica a costa de la impotència política del seu rival. L'esquerra, al Principat i a tot Europa, no alça un gat pel rabo... ¡i ens prevenen de l'amenaça, per mor de l'aritmètica parlamentària post 27-S, d'una "revolució bolivariana"!


Com ha afirmat el pres polític Arnaldo Otegi, ser radical el 2015, quan l'esquerra continua batent-se en retirada, no pot voler dir sinó ser socialdemòcrata, però a la manera, és clar, de la socialdemocràcia europea de la postguerra mundial. Vet aquí la preciosa aportació que pot fer la CUP, malgré lui, als integrants del primer govern independentista del país, això és, a socialdemòcrates procedents del PSC, als socialdemòcrates d'ERC i als liberals d'un partit, CDC, que, de gran, volia ser socialdemòcrata: ajudar-los a recuperar la identitat política alhora que preparen la ruptura amb Espanya. Probablement això bastaria perquè la "república catalana" fos el nou espantall preferit, arreu del món, de la morbosa demagògia reaccionària.