Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 6 de de maig del 2015 | 17:04
Crònica · Política catalana
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

De la crisi de règim a la crisi d'Estat

A les eleccions generals del Regne Unit d'aquesta setmana l'Scotish National Party (SNP) guanyarà a la majoria de circumscripcions escossesses i la seva representació serà la tercera en nombre de diputats a la Cambra dels Comuns. El parlament britànic tindrà una nombrosa minoria nacional que recordarà la presència de diputats irlandesos durant dècades fins que van obtenir la independència.

El previst èxit del SNP evoca el triomf de Solidaritat Catalana, l'ampli moviment que va aplegar des dels carlins fins els republicans i que va obtenir 41 dels 44 escons a les eleccions espanyoles de 1907. La victòria del nacionalisme escocès després del referèndum obliga a reflexionar com integrar les eleccions generals espanyoles de finals d'any en el procés vers la independència que s'engegarà el 27 de setembre.

L'independentisme nega la legitimitat de la sobirania espanyola sobre Catalunya i, en conseqüència, la legitimitat de les Cortes que l'encarnen. En abstracte aquesta negació portaria a no participar en les seves eleccions. Tanmateix l'absència de candidats sobiranistes permetria que els partits unionistes s'adjudiquessin la representació de la ciutadania catalana davant l'opinió pública internacional. Contrarestarien els resultats del 27-S.

Per evitar aquest acaparament per l'unionisme els partits republicans irlandesos i en algun moment Herri Batasuna es presentaven a les eleccions, però després no ocupaven els seus escons. El Partit Québequois adopta una altra estratègia: per deixar clar el seu refús a la sobirania del Canadà no es presenta a les eleccions del seu parlament. Però té una segona marca, Bloc Québecois, que es presenta a les urnes canadenques amb l'objectiu de crear les condicions necessàries per a la secessió política del seu país.
La llarga crisi ha mostrat la putrefacció del règim postfranquista, la corrupció estructural i la incapacitat de les elits de bastir un nou model"
La importància de les eleccions espanyoles va quedar clara a les eleccions de 1977. Van guanyar els diputats i senadors catalans membres de l'Assemblea de Catalunya. Es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, un acte d'autoafirmació al límit de la legalitat, van convocar la Manifestació de l'Onze de setembre de 1977 i van ser determinants en el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del President Tarradelles. Però aquesta actitud nacional va desaparèixer. Els socialistes catalans, que van guanyar totes les eleccions espanyoles fins a 2011, van diluir-se en el grup parlamentari del PSOE. CiU, el principal grup autonomista, ha actuat a Madrid com a lobby regionalista en defensa de les competències de la Generalitat de Catalunya i dels interessos de grups econòmics catalans.

Fins a les eleccions espanyoles de 2011 ERC era l'únic partit que defensava la independència, però sense una estratègia definida. El procés vers la independència pactat entre CDC, ERC, Òmnium i l'ANC necessita definir una estratègia per a les eleccions espanyoles de desembre. Tres mesos després del 27-S necessita una victòria clara del moviment independentista que mostri la voluntat del poble català davant els ciutadans espanyols i l'opinió pública internacional.

La manera més segura d'assolir-la és seguir l'exemple del Partit Québéquois de manera que els partits independentistes (CDC, ERC, més UDC i CUP) no es presentin a les eleccions espanyoles i deixin el seu lloc a una candidatura unitària per la independència, bastida per l'ANC i Òmnium. Un moviment unitari però diferenciat dels partits que donen suport al procés unilateral de la independència. La seva missió: mostrar la voluntat d'independència de la majoria del poble català a la ciutadania espanyola, i a la diplomàcia i els mitjans de comunicació internacional que tenen les seves ambaixades i corresponsals a Madrid.

Què haurien de fer els diputats i senadors independentistes a l'òrgan de sobirania espanyol? Molt senzill: aguditzar la crisi del règim de la monarquia postfranquista fins convertir-la en una crisi d'Estat. A la dècada de 1990 a la Unió Soviètica la crisi d'un règim, el comunista, va derivar en una crisi d'Estat. El resultat va ser la dissolució de l'URSS i la independència de les repúbliques bàltiques i d'una desena més de nacions. La llarga crisi econòmica que va començar l'any 2008 ha mostrat la putrefacció del règim postfranquista, la corrupció estructural dels seus partits i la incapacitat de les seves elits empresarials i funcionarials de bastir un nou model productiu per trobar un nínxol econòmic en la nova divisió mundial del treball que va començar l'entrada a l'euro i amb l'ingrés de la Xina a l'OMC. Un model econòmic nou més enllà de la recuperació dels rics basat en la devaluació interna de les condicions laborals i les retallades.
Si aconseguim un èxit comparable al dels nacionalistes escocesos situarem un cavall de Troia al cor mateix del Regne d'Espanya"
La pèrdua de l'hegemonia del bipartidisme PP-PSOE a les properes eleccions accelerarà la crisi sistèmica espanyola. Les xarxes clientelars, que inclouen la connivència dels grans grups de comunicació espanyol, esclataran. Es reproduirà una crisi del règim que recordarà la crisi de 1917. Aquell any l'encariment de les subsistències provocat per la Primera Guerra Mundial va generar la creació de les "Juntas Militares", la vaga general d'agost i l'"Asamblea de Parlamentarios", al que se sumà l'any següent una campanya per l'Estatut de Catalunya de 1918.

El trencament del torn de govern entre liberals i conservadors, amb la formació de Gobiernos de Unidad Nacional va dinamitar els fonaments de la primera Restauració borbònica, va portar a la Dictadura de Primo de Ribera i a la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931. La descomposició del règim borbònic actual serà diferent, entre d'altres factors perquè no hi ha la Guerra del Marroc i perquè la situació internacional és totalment diferent, molt més favorable als interessos catalans, sobretot per l'existència de la Unió Europea.

En la nova situació de fragmentació política espanyola, que generarà pactes contra natura, enmig d'un estancament econòmic secular, una minoria parlamentària catalana determinada a defensar la independència de Catalunya pot tenir un paper determinant en el procés unilateral d'independència. Si aconseguim un èxit comparable al dels nacionalistes escocesos situarem un cavall de Troia al cor mateix del Regne d'Espanya. La pinça de legitimitat política i moral entre la majoria independentista al Parlament de Catalunya i la representació catalana unitària a Madrid farà trontollar els fonaments del règim borbònic fins provocar una crisi d'Estat, una crisi de la que emergirà la República Catalana.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Indica publicitat