Adaptant la masegada frase amb què el reaccionari Winston Churchill va perdonar la vida a la democràcia ―"la democràcia és la pitjor forma de govern, tret de totes les altres" ―, podria dir-se que la Catalunya post 27-S presidida per Artur Mas és la pitjor Catalunya post 27-S possible, tret de...
Podria argüir-se, en efecte, que encimbellar el líder del partit nacional més corrupte del Principat postfranquista, i executor local de les polítiques econòmiques que més sobirania, i més subreptíciament, han sostret als pobles, resulta la pitjor manera de fer foc nou devers la república catalana, una sort de programa de transformació digne de Lampedusa. També és postulable ―és clar que sí!― que, en la mesura que el suport a la independència només pot eixamplar-se, ara com ara, a baix i a l'esquerra, fer Artur Mas president fóra un gest de mitomania més que no pas d'audàcia estratègica (amb el benentès que la presidència de Munté, Romeva o Junqueras sí que venceria l'hostilitat dels postpsuquers no alineats i, alhora, no provocaria defeccions entre els senyors esteves a qui Mas ha presumptament seduït). Tot això és perfectament sostenible.
L'esquerra independentista és ben conscient que no hi ha res pitjor que investir Mas, excepte no investir-lo"
Passa, però, que aquesta encertada anàlisi pertany a l'independentisme perdedor, i la decisió d'investir Mas president o convocar eleccions, a l'independentisme guanyador. Passa doncs que l'endimoniada conjuntura no consent el corol·lari pràctic de l'anàlisi encertada. I passa, també, que l'esquerra independentista és ben conscient que no hi ha res pitjor que investir Mas, excepte no investir-lo.