Les eleccions espanyoles de diumenge passat han servit per ratificar la fortalesa del catalanisme, que en les seves diferents variants, ha aconseguit aturar l'onada popular que ha arrasat Espanya. Catalunya i Euskadi són l'excepció, i els seus sobiranismes polítics n'han sortit clarament reforçats.
A casa nostra, l'excepcional victòria de Josep A. Duran i Lleida, inesperada per molts, reforça el govern de la Generalitat i la seva aposta per la transició nacional, assumida ja pel líder d'Unió. També la política d'ajustaments pressupostaris que du a terme l'executiu d'Artur Mas s'ha vist avalada pels electors, davant un PSC que n'ha fet cavall de batalla electoral i n'ha sortit derrotat.
L'altra aposta que ha sortit reforçada és la renovació d'ERC que impulsa Oriol Junqueras, que aconseguit aturar la sagnia de vots que tenien els republicans i mantenir una digna representació al Congrés encapçala per Alfred Bosch.
Davant la brutal majoria absoluta del PP a Madrid, CiU hauria de deixar de dependre dels populars a Catalunya, com ha fet fins ara al Parlament i recollir la mà que els hi allarguen els republicans. No hi ha altra alternativa si de debò es vol impulsar la transició nacional cap al dret a decidir, com ha promès Artur Mas. El PSC no pot ser un company de viatge, perquè no vol transicions i perquè trigarà anys a recuperar-se. ICV ha fet uns bons resultats i defensa el concert i si aparca el seu purisme ideològic també podria sumar-s'hi, ni que fos des de fora. En tot cas, el 20-N obliga a replantejar les majories al Parlament per fer front a un PP enfortit que ja ha dit que no vol saber res del pacte fiscal. A CiU li ha arribat l'hora de triar.
