En la crònica d'aquesta setmana seguim parlant del particular sistema d'elecció dels senadors. A cada circumscripció s'imprimeix una sola papereta, de color salmó, on hi ha impresos els noms de tots els candidats. Aquests estan agrupats per les sigles, collocats un sota l'altre, sota el seu símbol respectiu. La llei orgànica del Règim Electoral General indica que s'han de situar els candidats d'una mateixa entitat (partit, coalició, federació...) per ordre alfabètic del primer cognom. Aquest petit detall té conseqüències, si més no curioses, en els resultats finals. El fet que un candidat estigui situat gràficament per damunt dels altres fa que tingui més possibilitats de ser elegit, per un simple efecte visual. Gairebé sempre els candidats situats més amunt tenen més vots que els segons i aquests que els tercers. Podem veure-ho amb els resultats del 2004 les quatre circumscripcions catalanes.
Imaginem que un ciutadà vol votar candidats de dos partits o coalicions diferents. Si no els coneix, que és el que passa més sovint, instintivament opta per votar el primer de cada llista o els dos primers d'una, i el primer de la segona. Tot i que hi ha electors que si que trien candidats a partir del coneixement, amb la inèrcia d'uns quants milers d'electors n'hi ha prou per que el primer candidat agafi avantatge.
Normalment en cada província surten elegits els tres candidats del partit que treu més vots i el primer del segon. I qui és que queda primer d'aquest segon partit? Gairebé sempre el candidat que té el cognom amb una lletra més alta. És el cas de les últimes eleccions generals, quan van ser escollits als Països Catalans el següents senadors en el darrer lloc de la seva circumscripció: els socialistes Cardona (Castelló), Azorin (Alacant), Bru (València), Bellon (Mallorca) i els nacionalistes de CiU, Gasòliba (Barcelona), Aleixandre (Girona), Badia (Tarragona) i Companys ( Lleida). Tots ells estaven situats, degut a la lletra del cognom, per sobre de companys de partit que no van ser elegits senadors.
Seguint aquesta lògica ja podem deduir quins seran els 16 senadors escollits a Catalunya: els 12 de l'entesa i els quatre primers de CIU. Si no hi ha cap sorpresa, i en cas que CiU torni a quedar darrera l'Entesa a les quatre circumscripcions, sortiran elegits els nacionalistes Montse Candini (Barcelona), Rosa Núria Aleixandre (Girona), Ramon Alturo (Lleida) i Josep Maldonado (Tarragona). Els partits són plenament conscients d'aquest comportament i quan volen assegurar-se que un candidat sigui senador, busquen candidats amb cognoms més baixos.
En comptades ocasions alguns senadors situats en segona o tercera posició han obtingut més vots que els seus companys de partit, però això només passa si són molt coneguts i apreciats pel seu electorat. Va ser el cas de Ramon Trias Fargas (+1989), que el 1986 va aconseguir la quarta acta de senador de Barcelona "passant per davant" d'altres candidats del seu partit situats "per sobre" d'ell.
El PPC ho intenta per Barcelona
El PPC ha tingut des de sempre l'esperança d'obtenir el quart senador per Barcelona. En algunes eleccions al Congrés s'ha acostat a CiU en aquesta circumscripció. Per exemple, el 2000, el PP va ser segona força a moltes ciutats de la circumscripció i al Cap i casal es va quedar a molts pocs milers de vots dels nacionalistes. El PP ha collocat candidats coneguts en la primera de les tres posicions, el 2004 Alberto Fernández Díaz o Santiago Fisas el 2000, però mai fins ara ha aconseguit el seu objectiu. A més, els candidats de CiU sempre tenen alguns vots més que la seva llista al Congrés, com vam veure en la crònica anterior, circumstància que no passa habitualment amb els candidats del PP ni a Catalunya, ni tampoc a les altres circumscripcions.
El dia de glòria dels extraparlamentaris
