Que la música en català ho té difícil per fer-se un lloc en un mercat dominat agressivament per l’oferta anglosaxona i hispana no és cap secret. Però hi ha qui fa un triple mortal en demagògia i transforma aquestes penúries industrials en una crítica al rock en català en sí mateix. No ho diuen explícitament, però el subtext de les seves declaracions vindria a ser “el català és un idioma no apte per al rock, perquè es converteix aleshores en una cosa provinciana”. Evidentment, no apliquen aquest esquema al rock cantat en espanyol, tot i que es tracta, com en el cas del català, d’una importació tan flagrant com lícita d’un estil saxó. La Vanguardia ha estat la darrera en afegir-se a la foguera de tòpics, on tothom hi crema la seva ignorància. Una col•laboradora de l’edició digital explicava que el rock català era hipersubvencionat (un altre lloc comú que una propera Crònica desenvoluparà) i de pobra qualitat. Els exemples de grups que incloïa al seu article indicaven un coneixement de l’escena musical contemporània misèrrim per part de l’autora. Certament hi va haver una època en què es va promocionar en excés algunes bandes de discreta qualitat, capaces d’arrossegar tan sols públic juvenil. Però això va passar fa més ja d’una dècada, quan es va intentar forçar sense èxit l’aparició d’una nova generació de grups després de l’èxit de Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, entre d’altres. Però fracassat l’experiment, des d’aleshores els músics han fet la seva feina i han trobat vies d’expressió valuoses.

Tenint en compte el nostre volum de població, la nòmina de grups que canten en català i superen un llistó mig de qualitat és notable. El problema és que es mouen en una franja de poca visibilitat: concerts, festivals especialitzats... Cap ràdio espanyola en canvi aposta per punxar Antònia Font, Mazoni, Conxita o Mishima, però sí que radien discos de grups del mateix estil (i similar qualitat) sempre i quan cantin en castellà... o en anglès. L’excel•lència la tenim; l’idioma és apte, només faltaria. Tan sols manca obrir mercat, cosa difícil quan la paella de la promoció massiva té un mànec que apunta a Madrid.