La compra d’Ona Catalana per part de Prisa no feia presagiar res de bo. Els auguris s’han acomplert i, dos anys després de l’operació, l’emissora és ja només una pàl·lida ombra del projecte original. El passat mes de febrer se sabia que Prisa reconvertia la ràdio en un canal esportiu. Pel camí, es quedarien sense feina la meitat dels treballadors. I això quan a finals del 2005 els responsables de l’absorció encoberta ja van carregar-se una vintena de llocs de feina, tot incrementant les franges de ràdio-fórmula. La cirereta amarga del pastís va ser el desmantellament d’Ona Música: les freqüències van passar a repetir, de la nit al dia, la programació de Radio Olé.

Un “olé” que devia ser el crit d’alegria a Casa Polanco quan veien com es podien carregar un projecte estratègic per Catalunya sense que ningú mogués ni un dit. Certament, el baix nivell d’audiència d’Ona Catalana no ajudava. Cal preguntar-se també per la passivitat del CAC, que va avalar l’operació. Si Ona va aconseguir les freqüències en base a un projecte, ¿qui les recompri no ho ha de fer mantenint l’esperit del projecte? A dia d’avui, ningú no dubta que Prisa va adquirir unes freqüències i no una ràdio. Ans al contrari, la ràdio era la clofolla que calia llençar a la brossa per tal de quedar-se amb el sucós fruït d’obtenir més espai al cobejat dial de la FM.

Encara una addenda que demostra com Prisa domina el clavegueram administratiu. El grup havia de renunciar a unes freqüències concretes per evitar tenir una posició dominant a determinats indrets. Poques setmanes després que el CAC imposés aquesta condició, Zapatero es despenjava amb unes mesures urgents sobre TDT que incloïen, inexplicablement, un epíleg fet a mida que versava sobre ràdio en un paquet d’accions relatives a la televisió digital. En l’afegitó capciós, es redefinia el concepte de concentració radiofònica de manera que Prisa ja no havia de cedir les freqüències assenyalades pel CAC. Ni fet a mida.