Els lectors deuen recordar que quan Zapatero va arribar a la presidència espanyola, l'any 2004, es va declarar admirador i partidari del (neo)republicanisme proposat per l'acadèmic d'origen irlandès Philip Pettit. Una admiració que no venia només de la raó sinó també del cor, per la memòria del seu avi, afusellat pel bàndol feixista. Així, sembla ser que la lectura del llibre El republicanismo, del filòsof polític de Princeton, inspirava d'allò més l'encara inefable habitant de la Moncloa. Tant era així que Zapatero va decidir encarregar un informe a Pettit sobre la seva obra de govern durant la primera legislatura i que es va presentar oficialment el juny del 2007. Publicat amb el títol Examen a Zapatero, l'avaluació de Pettit posava un excel·lent al mandatari espanyol per la seva adhesió sense embuts als principis de la fórmula republicana. Però quins eren aquests principis? El republicanisme de Pettit era una actualització de tot allò que ha anat associat a aquest corrent de pensament des de la Grècia clàssica passant per la República romana o la Itàlia del Renaixement: democràcia, autogovern col·lectiu, igualtat i, sobretot, llibertat. De fet, la teoria pivota sobre el concepte de "llibertat com a no dominació", una idea que resultaria més atractiva, segons l'autor, que no pas la de "llibertat com a no interferència", defensada pel liberalisme clàssic.
Reprenent el fil dels esdeveniments, la política real aviat va fer adonar-nos que Bambi' no era de peluix, encara que el 2004 ens ho hagués pogut semblar. L'excel·lent de Pettit a l'Examen era d'esperar; quin governant pagaria un examen públic a final de legislatura perquè li posessin un zero? Però, compte, fa pocs dies el mateix Pettit afirmava en una entrevista a l'Avui, sense entrar en gaires detalls, que "la UE no admetrà un nou soci que se separi d'un altre" i que la UE "és una gran oportunitat per al desenvolupament de l'autonomia per a regions (?!) com ara Escòcia o Catalunya". I doncs, la UE no admetria Catalunya encara que fos una decisió democràtica i majoritària del poble català? s una regió, Catalunya, si el seu Parlament ha votat per majoria qualificada la seva identitat nacional i l'adhesió al dret a l'autodeterminació diverses vegades?
El republicanisme de Pettit, confrontat amb la qüestió nacional, sembla ensenyar el seu costat fosc. Genera més preguntes que respostes: la "llibertat com a no dominació" no implicaria el respecte dels estats europeus envers la voluntat democràtica del poble català? No és un exemple clar de "llibertat col·lectiva" la votació gairebé unànime de ser una nació? O de ser una nació independent? Malauradament, la teoria de Pettit sembla ser un republicanisme fet a mida per als estats existents. Uns estats que, més que republicans, els podríem anomenar jacobins. I si els lectors volen proves, que ho preguntin a Perpinyà.
