Els catalans han acabat avui a les urnes amb la fórmula de coalició que el 2003 féu el tomb a la política catalana, el tripartit. Mentre el 2006, les forces que l'integraven resistiren a les urnes malgrat tres anys de veritable dragon khan, de la mà de l'aleshores president Pasqual Maragall, no podran dir el mateix del 28-N del 2010, que serà recordat com l'enfosament del tripartit i el retorn de CiU al poder.
Més enllà de les dinàmiques pròpies de cada organització: canvis de lideratge, escissions i girs ideològics diversos o l'aparició de noves plataformes electorals independentistes; tres grans raons emergeixen com a responsables de la davallada espectacular de les forces que integraven la coalició que ha governat Catalunya els darrers set anys. En primer lloc, una evolució del procés estatutari culminada amb la sentència brutal del Tribunal Constitucional que ha laminat el projecte principal del tripartit, que fou la reforma de l'autogovern ja des del Pacte del Tinell.
En segon lloc, una crisi econòmica que ha afectat famílies i empreses de Catalunya des del principi del 2009 i que, tot i ultrapassar amb escreix les competències del Govern del nostre país, ha passat factura a un Govern que a darrera hora s'ha vist obligat a emetre el deute a un preu elevadíssim per la situació dels mercats internacionals. Finalment, els analistes han coincidit a assenyalar la incapacitat del tripartit per vendre una obra de Govern que ha estat tan reivindicada pels qui la feien com desconeguda per la ciutadania. Tot plegat, ha dut a una clara demanda de canvi per part de l'electorat que, interpretant els resultats d'aquesta nit, vol un Govern fort i no una nova coalició de partits.
Sigui com sigui, el Govern que surti d'aquest 28-N, previsiblement liderat per Artur Mas, haurà de gestionar les tres grans crisis que viu el país. En primer lloc, haurà de lluitar per fer-nos sortir d'aquesta crisi econòmica amb els mitjans que tingui a l'abast i amb una caixa de la Generalitat que viu en números vermells, i Mas ja avisà que podria estar més buida del que sembla. La gestió de l'emissió de deute pot marcar l'agenda de la política econòmica del proper any.
En segon lloc, caldrà abordar la relació amb Espanya, quina serà la gestió del 10-J? La divisió ha castigat les forces independentistes i caldrà esperar l'estratègia de CiU que, tal com ja ha avançat Artur Mas, passarà per demanar el concert econòmic a partir de les properes eleccions generals. Aleshores es veurà quina de les dues ànimes convergents pesa més, si la del "peix al cove" o la sobiranista i independentista en la intimitat. Finalment, el nou Govern haurà d'afrontar la greu desafecció vers la política.
Tot i l'augment de participació en aquests comicis cal no oblidar que som a la part baixa de la forquilla europea, no només en participació a les urnes sinó també en interès per la política i preocupació per les qüestions públiques. Així doncs, el nou Govern tindrà molt feina per fer amb un país que exigeix solucions a una triple crisi econòmica, política i institucional. No només l'aritmètica parlamentària obligarà a CiU a arribar a pactes amb la resta de forces polítiques, de ben segur que també ho farà el sentit de responsabilitat que requereix la situació, el pal de paller necessitarà que l'aguantin.
