Fa deu anys, la UE dels quinze va inventar-se el procés de Barcelona, és a dir, establir un nou marc de cooperació multilateral amb els estats del sud i l’est de la Mar Mediterrània per afavorir el seu creixement econòmic i el desenvolupament de les relacions comercials. Es van reunir els ministres d’Afers Estrangers dels quinze més els dels do Fa deu anys, la UE dels quinze va inventar-se el procés de Barcelona, és a dir, establir un nou marc de cooperació multilateral amb els estats del sud i l’est de la Mar Mediterrània per afavorir el seu creixement econòmic i el desenvolupament de les relacions comercials. Es van reunir els ministres d’Afers Estrangers dels quinze més els dels dotze estats àrabs mediterranis, més Turquia, Israel, Xipre i Malta. Va ser un fracàs perquè els europeus parlaven bàsicament d’economia i comerç mentre que tots els estats àrabs sense excepció van plantejar el problema polític àrab-israelià o palestino-israelià, com a pedra de toc a la qual calia trobar una solució per poder avançar en els altres camps. No en va sortir res de tangible, més enllà de les bones paraules. Eren dos móns que es parlaven sense entendre’s, un d’economia i els altres de política. Deu anys després, Barcelona ha estat escenari d’un nou fracàs, més enllà de les declaracions oficials i de la parafernàlia que comporten aquests esdeveniments. Els líders dels estats àrabs mediterranis i l’israelià ni s’han molestat a ser-hi presents. El problema àrab-isrealià o palestino-israelià continua existint i continua bloquejant els possibles acords i avenços en els altres terrenys (econòmic, comercial, cultural,etc). Una vegada més, ha quedat clar el poc pes polític que té la UE, ara dels vint-i-cinc, front els deu socis del sud i l’est del “Mare Nostrum” (Malta i Xipre en aquests deu anys han ingressat a la Unió i ara formen part dels vint-i-cinc). Qui té el poder per desbloquejar el problema no són els europeus sinó els Estats Units i la pastanaga econòmico-comercial no es suficient per establir un partenariat realment operatiu, que desdibuixi fronteres,  incrementi relacions i ajudi al desenvolupament dels estats àrabs. Hem tornat a veure un diàleg de sords ja que la UE ha tornat a parlar d’economia i comerç, posant també l’accent en els temes candents del terrorisme i la immigració. Però una vegada més la visió política del món àrab (problema de Palestina) ha emergit fent impossible posar-se d’acord en una definició comuna de terrorisme ja que els àrabs consideren lluita legítima la dels palestins que ataquen els ocupants israelians. És evident que la cooperació entre els dos móns, l’europeu i l’àrab, no acaba de funcionar i, per altra part, la problemàtica immigratòria obliga a una cooperació que no permet parlar de xoc de civilitzacions. La cimera de Barcelona no passarà a la història com un èxit, com un gran pas endavant. Hi ha una frontera real entre el món europeu i el món àrab i la reunió de Barcelona no ha permès superar-la.