Si Lenin va gosar definir en termes crus, prosaics, un concepte tan tributari d'abstraccions utòpiques com socialisme ─"socialisme són soviets més electricitat"─, no veiem cap motiu pel qual CiU no hagi d'assajar una reducció semblant amb una noció tan autòpica, i tan imbuïda, aparentment, de sentit pràctic, com transició nacional.
Una possibilitat fóra: transició nacional són retallades (a l'estat del benestar) més Cat (a les matrícules). Les virtualitats d'aquest binomi són innegables. Per exemple, a Lleida, és un eficaç estímul per a la mobilització popular: ara els grenyuts tallen els carrers per protestar contra la reducció de llits als hospitals, adés els urbans encalcen un ciclomotor amb el Cat a la placa per multar-ne el conductor. És clar que CiU, incòmoda amb una formulació acreditada pel líder del bolxevics, podria objectar-nos que, en realitat, es tracta d'un trinomi: retallades més Cat més pacte fiscal.
Quan Artur Mas va fixar com a objectiu patri el concert, o quasiconcert, econòmic, no feia gaire que el conseller Castells havia arrencat a l'Estat el "millor model de finançament de la història", superlatiu que no implicava el sistema proposat a l'Estatut originari ni, és clar, un model de sobirania fiscal. Semblava doncs que l'ofensiva programàtica de Mas feia ús de la mateixa racionalitat que gastaria un nen que, en acabat de negar-li, els seus pares, una bicicleta, demanés una moto. "Ens ha sortit tonto, aquest nen". Ara sabem que el president Mas vol bescanviar escons a Madrid per pacte fiscal: el nen no és tonto, però s'enganya ─o ens enganya: resulta més plausible un pacte PP-PSOE à la Bono que no pas una basquització del model de finançament del Principat.
Què són, doncs, la transició nacional o el pacte fiscal? Expedients, entre retòrics i tàctics, per guanyar temps. I potser és una bona notícia que un govern que tot just comença ja hagi de guanyar temps: el catalanisme, finalment, s'ha tornat impacient.
