L'atzucac quasi infinit a què es veu sotmesa fa temps la política catalana té almenys dues explicacions, dos factors que són defectes recurrents del nostre sistema de partits, i que ens aboquen a entrebancar-se dos, i tres, i tants cops com calgui sobre la mateixa pedra.
El primer d'ells és l'arrogància, que acostuma a derivar en manca de previsibilitat. En política en general, i en la catalana en particular, pot passar de tot, i sembla que alguns això encara no ho tinguin clar. La borratxera d'il·lusió col·lectiva de JxS, tenyida d'un polsim de supèrbia, mai va fer preveure que el seu percentatge de vot al 27S seria inferior al 40%, i que amb la suma de la CUP no arribaria al 50%. La manca de cintura d'aquesta majoria per incloure l'independentisme extraoficial de CSQEP va fer naufragar el relat imprescindible d'"hem guanyat el plebiscit", i va haver d'arrecerar-se en l'excusa de mal perdedor de la victòria en escons.
A Catalunya qui s'esforça a construir una ficció, i fer creure a la ciutadania que un dels dos eixos, el nacional i el social, no existeix, li aniran maldades"
Una victòria en escons que tampoc ha servit de gaire cosa. La CUP també ha pecat d'arrogància, i ha demostrat que se sent més còmoda amb una posició política perifèrica que amb el focus enlluernador propi d'un lloc central. Aquesta formació va tensar en excés la corda abans del 27S, jurant i perjurant el "no" a Mas, i el que d'entrada havia de resultar un esquer per pescar vots a l'independentisme desencantat d'una tèbia CSQEP, ha acabat essent l'instrument principal de la seva autoimmolació. El sainet dels darrers tres mesos no pot entendre's d'altra manera: han estat presoners de la seva pròpia altivesa, inconscients que quan una majoria i una minoria s'enfronten, és llei humana que si les coses van bé, sigui sempre mèrit de la majoria, i si van maldades, sigui sempre culpa de la minoria.
Les eleccions del 6M les guanyarà qui sàpiga construir una alternativa des de la humilitat i amb un relat capaç de ser clar i contundent amb els dos eixos, nacional i social"
El segon defecte de la nostra política és la pèssima habilitat per fugir d'estudi. CSQEP, per raons d'equilibri intern, va voler fer un mutis per la porta del darrere sobre l'eix nacional, i l'electorat la va castigar. JxS, per raons d'equilibri intern, va voler passar de puntetes sobre l'eix social, i no va aconseguir la majoria abrusadora que necessitava per desconnectar de l'estat espanyol. Conclusió: a Catalunya qui s'esforça a construir una ficció, i fer creure a la ciutadania que un dels dos eixos, el nacional i el social, no existeix, li aniran maldades. La societat catalana exigeix forces polítiques capaces d'articular una proposta política sòlida sobre ambdós eixos, no des de la contradicció entre ells sinó des de la seva complementarietat.
Catalunya és d'esquerres i sobiranista, i només les forces polítiques que representen aquest espai ideològic són les que poden treure'ns de l'atzucac quasi infinit, amb una combinació virtuosa d'humilitat i determinació"
Si sabem quins són els mals, aleshores podem saber quins són els remeis. Les eleccions del 6M les guanyarà qui sàpiga construir una alternativa des de la humilitat i amb un relat capaç de ser clar i contundent amb els dos eixos, nacional i social. I això només es pot fer des de l'esquerra sobiranista. Els resultats de tot un llarg i feixuc cicle electoral demostren que la Catalunya majoritària batega en aquest quadrant: la dreta unionista és residual (mirem els resultats del PP, i de C's el 20D), la dreta sobiranista no és creïble (mirem els resultats de CDC i UDC), i l'esquerra unionista s'ha ofegat en les seves pròpies contradiccions (mirem els resultats del PSC).
El procés ha caigut, i necessita temps per tornar a aixecar-se. ERC haurà de ser humil i reconèixer que ha errat a l'hora de pactar amb CDC, i haurà de fer un pas enrere amb determinació cap al dret a decidir com fórmula política més inclusiva. Ara com ara, és el que la societat catalana ha reclamat fins a tres cops amb els seus vots durant el 2015. En Comú Podem i ICV hauran de ser humils, i entendre que l'eix nacional és la prioritat del país en aquests moments, i fer un pas endavant amb determinació cap a un referèndum per guanyar un estat propi en primera instància, i independent si les catalanes i els catalans ho decidim un cop emancipats de l'altre estat, l'espanyol, que no ens entén i ens maltracta. Ara com ara, és el que la societat catalana ha reclamat fins a tres cops amb els seus vots durant el 2015.
Catalunya és d'esquerres i sobiranista, i només les forces polítiques que representen aquest espai ideològic són les que poden treure'ns de l'atzucac quasi infinit, amb una combinació virtuosa d'humilitat i determinació que arrossegui més del 50% dels electors disposats a plantar cara a Madrid de veritat i passar, d'una per totes, aquesta trista pàgina de la nostra història.
