La Plataforma per Catalunya té exactament 67 escons a tot el país, que és una absoluta misèria. És veritat que el partit del senyor Josep Anglada és un perill que no es pot menystenir, però sobredimensionar-lo és fer-li un favor. I des d'alguns mitjans s'està fent. És més preocupant el gir cap a la xenofòbia del PP, que li ha comportat un augment de vots significatiu a les grans ciutats i que li permetrà governar una ciutat tant important com Badalona si CiU no ho impedeix pactant una majoria democràtica amb el PSC. El PP ha descobert que amb el discurs racista penetra al cinturó de Barcelona amb més eficàcia que amb el discurs espanyolista, i rasca, d'aquesta manera, vots al PSC. Aquests són els perillosos.

L'altra suposada sorpresa mediàtica de les eleccions és el salt de la CUP, que és innegable però que també cal posar en la seva justa dimensió: han aconseguit 100 regidors arreu del país. Una ERC en crisi n'ha aconseguit 1.400. Hi ha una distància considerable, tot i que alguns els interessa inflar la CUP per fer més gran la crisi d'ERC. El partit republicà necessita una refundació que li torni el paper el central que havia tingut fa uns anys, però continua sent el partit hegemònic de l'independentisme a Catalunya, molt lluny d'algunes de les seves escissions, que gairebé han desaparegut del mapa. La gran novetat del 22-M és la conquesta per part de CiU de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació. És la primera vegada que la federació nacionalista obté tot el poder a Catalunya i això suposa un canvi de cicle que deixa el PSC molt tocat. Els socialistes catalans han tocat fons i estan obligats a replantejar el seu futur tot i que, de moment, no es detecten gaires símptomes.