Com s'avalua el crèdit polític de les màximes autoritats de la seguretat? Podem confiar en la informació que ens faciliten quan aquestes només són conegudes per les instàncies oficials i a la ciutadania li és difícil, o impossible, contrastar-la per altres mitjans?
En aquest context, a la societat en general no ens queda altre remei que optar per dues alternatives: o ens en refiem o malfiem.
En un entorn de desconeixement, de manca de fonts secundàries i de fets que, molts cops, són confusos en si, recorrem a un únic ancoratge: la confiança en les institucions. Si vetllen per la nostra seguretat, no podem dubtar de la seva paraula. La fiança que els tenim és un pilar al qual agafar-nos el qual però, si trontolla, ens fa perdre els referents sobre un món que no ens és familiar i que és ple de matisos, de secrets i d'ombres.
Els detinguts en una macro-operació són tan dolents com ens diuen i s'han avortat atemptats, extorsions o segrestos futurs que posarien en perill la nostra seguretat? Segurament, mai no tindrem una altra font que reafirmi o contradigui el que les autoritats ens transmeten, normalment a través dels mitjans de comunicació els quals, tot i tenir més capacitat d'indagació, sovint acaben acceptant la versió oficial. Estem a les seves mans.
La intuïció o la lògica ens poden ajudar a decidir sobre la veracitat d'un determinat tema. Però, en molts casos, la lògica no funciona correctament. En informacions impactants, el procés deductiu queda aturat per l'estupefacció i la incredulitat, i la nostra capacitat de judici queda alterada pels fets. És el que succeeix quan les autoritats competents en seguretat ens informen de casos que, com s'acostuma a dir, la realitat supera la ficció i no tenir oportunitats de contrastació. En aquests supòsits, a la ciutadania, sense referències clares on atenir-se, només li queda una sortida: la confiança en la veracitat de la informació oficial.
Però què ocorre si la versió oficial és contrastable per la ciutadania? Anem a un exemple. Manifestació a Barcelona de l'11 de setembre de 2011. Les autoritats competents en seguretat, en aquest cas la Generalitat, difonen que el nombre de persones que van participar-hi fou d'1.600.000. La dada coincideix, més o menys, amb el que els assistents, els mitjans de comunicació locals o estrangers, la gent que la seguia des de cassa, etc. perceben com a adequada. Però vet aquí que salta un organisme estrany, la Delegació del govern espanyol a Catalunya, i s'atorga la potestat de determinar -emparant-se en unes dades facilitades per dos cossos policials estatals- que el nombre de persones que es van manifestar fou de 600.000. Recordem que els dos cossos estatals no tenen competències en seguretat i ordre públic i, per tant, caldria preguntar-se (i demanar responsabilitats!) de per què i sota les ordres de qui els cossos estatals estaven espiant i comptabilitzant persones quan ja hi havia la corresponent policia –que sí té competències en ordre públic- sobre el terreny.
Aparentment, la intromissió de la Delegació del govern espanyol va aturar el cop i va ser suficient per tal de què la claca mediàtica que els rodeja contraposés el nombre de manifestants reals als inventats, això sí, intentant salvar la seva solvència amb l'afegitó de què "segons fonts de la Delegació del govern ...", que era una manera de dir "a mi no em mireu, el mentider és ell". Era difícil de creure que el nombre de manifestants eren 600.000, però cal reconèixer que part del públic (fins i tot dins a Catalunya) volia rebre informació sobre un fracàs de la manifestació. Però tot i que un estigui predisposat a acceptar com a vàlid allò que vol sentir, les imatges, els comentaris d'altres mitjans de comunicació o la pròpia percepció anaven en sentit contrari. Però, entre el desig i la realitat, de vegades s'escull el primer i, així, una petita part de la societat (silenciosa?) va acceptar com a mal menor la xifra de 600.000 persones. Els hi anava bé per digerir el cop.
La jugada va sortir relativament bé a la Delegació del govern, motiu pel qual es van animar de valent. Tant, que van encabir 65.000 persones a la plaça Catalunya durant una manifestació del 12 d'octubre del mateix any. La Guàrdia Urbana de Barcelona va estimar que el nombre de manifestants era d'uns 6.000. Donades les dimensions de la plaça i l'espai útil disponible, no queda gens clar si la Delegació del govern sabia que els manifestants van romandre tota l'estona amb els peus al terra i que, en conseqüència, no havien aixecat una desena de sostres (tot i que un periodista del mateix nom s'encaparrés en fer-nos creure que caben més de 60.000 persones en aquella plaça).
Ja en portem dos. Anem per la tercera? 11 de setembre de 2013. Braços enllaçats al llarg de 400 quilòmetres en una filera ininterrompuda que alguns cops es doblava i triplicava. A més, moltes places i rotondes eren plenes de gent. L'organisme competent en seguretat, la Generalitat de Catalunya, mitjançant el seu conseller d'Interior, xifra el nombre de persones participants en 1.600.000, una xifra que coincideix amb la lògica, la deducció o la intuïció de la societat catalana. Potser alguns no hi estan totalment d'acord, per dalt o per sota, però la xifra s'accepta com a vàlida. La societat confia en les institucions catalanes i dóna per bona la informació. Cap objecció ni dubte no sorgeix des dels sectors socials ni dels mitjans de comunicació.
Segurament, la Delegació del govern espanyol no es veia amb forces suficients per emetre informacions falses (ja les havia gastat totes en propagar entre la seva claca que la Generalitat no l'havia informat sobre què ocorreria a les "seves" carreteres el dia 11) així que la alta responsabilitat de tergiversar la realitat recau en un estrat superior. I de sobte, apareix el ministre de l'Interior espanyol el qual, sense que en tingui competència, i fora de si per la bufetada que rep quan la magistratura autoritza la Via Catalana al nord del País Valencià, rebutja i menysprea la xifra d'1.600.000 assistents a ... una quarta part! El menyspreu és quàdruple: als assistents, a l'organització, a la Generalitat i al raciocini humà.
Tant brutal és l'ofensa a la sensatesa i al sentit comú que, fins i tot la seva claca més fidel manté distància sobre les declaracions i, tot i informar de la xifra salvatgement rebaixada (ja els anava bé de donar-la), col·loquen pel mig un missatge ben clar: "No ho diem nosaltres, ho diu aquell senyor".
Arribats a aquest punt, hem de repensar, seriosament, si mereixen algun tipus de credibilitat les informacions que emeten des de la Delegació del govern i del Ministeri de l'Interior (ambdós espanyols). Si davant fets observats per la gent, i amb els seus propis ulls, són capaços de mentir reiteradament, què hem de pensar en fets on no existeix la visualització tan directa per part de la ciutadania. Què podem esperar d'aquest tipus de personal que anteposa els seus criteris polítics i personals a l'objectivitat, que tergiversa les dades que són lògiques fins a l'absurd, que s'atorga competències que no té per menysprear els organismes que treballen pel benestar de la societat catalana i que, explícitament, humilia el sentiment dels catalans?
Un altre aspecte a destacar, i que ha acabat d'ensorrar la credibilitat espanyola de la seguretat, és el patètic paper amb què han actuat el Ministeri de l'Interior, i els seus agents, en uns escassos 400 metres de carretera, amb un espectacle esperpèntic, ple de guàrdies civils armats fins les dents, batusses i dos detinguts. El Ministeri de l'interior, amb constants amenaces als assistents els dies anteriors a l'11, ha demostrat que no sap gestionar la mínima acció que va contra la seva particular orientació política. Es desentenen completament de l'interès públic i de la defensa dels drets individuals i col·lectius de la ciutadania tot reprimint actes inofensius i pacífics. Per la seva part, la Guàrdia Civil s'ha comportat com un cos d'aprenents, posant-se matusserament al servei de la ideologia del PP, escrivint fil per randa en un informe allò que volia exactament el ministeri de l'Interior i que ha picat innocentment l'ham davant uns quants manifestants que buscaven, precisament, aquesta foto: denunciar que el govern espanyol usava tota la força imaginable en un esdeveniment que, a l'altre costat del pont, i en uns llarguíssims 400 quilòmetres, va ser festiu i cívic.
Davant aquests fets, més val que ens previnguem: desconfiem del Ministeri de l'Interior i dels seus satèl·lits a Catalunya, de les seves estratagemes, dels seus comentaris, de les seves informacions, de les seves accions. Ens anirà millor.
Reproduïm del CEEC
